¡Viva la Pepa!

Aquest és el clam amb el qual els liberals espanyols proclamaven la seva adhesió a la Constitució de Cadis, proclamada l’any 1812. I a Ferran VII li cantaven: <<¡Trágala, perro, tú, servilón, / tú, que no quieres Constitución>>. Un text que va ser proclamat el dia de Sant Josep –com avui– d’ara fa dos-cents anys, després d’any i mig d’intensos debats. Les Corts, on també hi tenien cabuda 29 diputats dels territoris d’ultramar, les formaven gent de tota mena. Des de militars i nobles fins a comerciants, advocats i escriptors. També catedràtics, eclesiàstics i mariners. En van acabar sortint 384 articles i 10 títols.

La Pepa va ser la primera Constitució del nostre país, i també va servir d’exemple a Europa (com han canviat les coses, per cert). Un exemple universal que va introduir un règim de llibertats individuals i de drets ciutadans, i que avui són imprescindibles en qualsevol democràcia que mereixi aquest nom. “La nación está obligada a conservar y proteger por leyes sabias y justas la libertad civil, la propiedad y los demás derechos legítimos de todos los individuos que la componen”, diu l’article 4. O una idea revolucionària a l’època, que recull l’article 371: “Todos los españoles tienen libertad de escribir, imprimir y publicar sus ideas políticas sin necesidad de licencia, revisión o aprobación alguna a la publicación”. I van instaurar la monarquia parlamentària. I el sufragi universal indirecte. I la supressió del sistema feudal terratinent. I l’abolició de la Inquisició. I anem sumant.

Com en tot el que fa referència al passat, s’ha de tenir sempre en compte el context de l’època a l’hora de vomitar paraules, o simplement elogiar. Hi ha qui critica que l’Estat continuava sent confessional –catòlic exactament–, sense tenir en compte que aquesta era la realitat del moment. Hi ha qui critica que el sufragi universal era exclusivament masculí, sense considerar que la societat era masclista i patriarcal. A l’altra banda, hi ha qui envia cartes d’amor, com Fernando Sánchez Dragó avui a El Mundo, per a fer patriotisme espanyol amb la Pepa i entonar aquell discurs de la nació única. L’escriptor oblida, però, que no era un acte de patriotisme, sinó una arma contra la tirania de l’imperialisme napoleònic. Curiosament, i a tall d’anècdota, un imperialisme que defensava el model jacobí de centralització de l’Estat, i que encara és vigent al país veí.

Avui és de justícia commemorar aquella Constitució que, juntament amb d’altres com la nord-americana, va ajudar a configurar tot un règim de llibertats que avui, per fortuna, encara gaudim a les democràcies occidentals. Amb tot això:

¡Viva la Pepa!