URSS (Unió de Repúbliques Socialistes Sud-americanes)

Caigut el mur de Berlin i acabada la barbàrie bolxevica de l’est d’Europa, encara queden alguns nostàlgics repartits pel món. Tot va començar un dia de febrer del 1959, amb un tal Fidel Castro, però la seva empremta ha arribat avui a molts països del continent llatí. Tot va començar en aquella Cuba de llibertats segrestades –democràtica tot i que faci més de 50 anys que els cubans esperen unes eleccions–, però, amb el pas dels anys, s’ha anat estenent i li han sortit amiguets a Castro. Des del 1999 a Veneçuela tenen Hugo Chávez, demòcrata de tota la vida (tot i haver participat en un intent de cop d’estat l’any 1992). Aquell homenet de comportaments dictatorials que no creu en la llibertat. Aquell que exerceix un control social que arriba a la presentació d’un magazine dominical, Aló Presidente, de sis hores de durada, retransmès a totes les televisions públiques del país. Qui tot s’ho queda. Aquí en teniu una mostra. I aquí una altra. Fins i tot intenta expropiar la presidència del país, i aviat ho aconseguirà via decret d’expropiació forçosa. La seva amistat amb Ahmadinejad ja ho deixa tot prou clar. I, des del 2006, l’estrambòtic Evo Morales va agafar les regnes de Bolívia, fent-li companyia. El president que es declara marxista-leninista. I també l’equatorià Rafael Correa, que governa el seu país des del 2010 i presideix la guevarista Alianza PAIS. La triple aliança amiga del règim castrista, però, no està sola.

Ara sembla que Cristina Fernández de Kirchner, vídua de Néstor i actual presidenta de l’Argentina, els fa la gara-gara. Flirteja amb les idees arcaiques de la primitiva aliança. La darrera amenaça, via globus sonda (o no tant), ha estat la de la possible expropiació de YPF, filial de la petroliera espanyola Repsol, per part del govern argentí. I no és una idea descabellada. La senyora de Kirchner acostuma a solucionar els problemes econòmics per la via del lladronici, del robatori dels interessos de la resta.

El govern espanyol que encapçala Mariano Rajoy haurà d’actuar. En primer lloc amb l’Argentina, però, posteriorment, amb tots els països que riuen les gracietes al castrisme. Trencament de relacions i aïllament internacional com a mesura de pressió. Avui és Repsol, però el dia de demà poden ser un munt d’empreses espanyoles –i no espanyoles– que seran saquejades pels governs llatinoamericans. El BBVA, el Banco Santander o Telefónica podrien ser les properes nacionalitzades. L’any 2008 la presidenta Kirchner ja va confiscar, via nacionalització, els fons dels plans privats de pensions (96% dels assalariats argentins), per a cobrir els desajustos pressupostaris i no retallar despesa pública. S’ha de tenir molt en compte el precedent. Aquest “tot s’hi val”. No seria un fet anecdòtic. L’Argentina està patint una fugida massiva de capitals, les estimacions apunten que el país només rebrà el 0,7% de la inversió total directa que anirà a parar a Llatinoamèrica i la inflació s’apropa a ritmes del 30% anual. Si ho va fer un cop, pot fer-ho dues vegades. I moltes més.

I hem arribat fins aquí, fins a la refundació de la URSS, deslocalitzada amb la cosa de la globalització. Estan aixecant el seu propi mur, el de l’Equador, aferrats a un ja desfasat i tediós antiimperialisme. Durao Barroso, president de la Comissió Europea, ha mostrat preocupació i s’ha unit a la crida del ministre Soria. Espanya té aliats en aquesta causa en defensa de la llibertat. Ara més que mai, Europa ha d’estar unida i crear un front comú amb els Estats Units. No ens podem quedar de braços creuats. La democràcia i la llibertat ens criden.
Follow @nicolastomas