Monsieur Sarkozy ho tenia magre, i no hi ha hagut lloc per a la sorpresa. François Hollande encapçalava les llistes de totes les cases d’apostes, i arriba a ca l’Elisi pels pèls. No amb el “càstig a Sarkozy” que proclama la premsa esquerranosa del nostre país, i molts membres del PSC, però els francesos sí han fet fora Nicolas. Encara falta la tercera volta de les eleccions, les legislatives del proper mes, però ara les coses pinten magres per als francesos i, de retruc, per als europeus. L’eix francoalemany, encarregat de treure les castanyes del foc a una Europa destrossada pel socialisme i submergida en una gran ressaca, se’n va en orris.
Durant el debat d’aquest passat dimecres va haver-hi una d’aquelles escenes que van retratar l’home que ahir va agafar les regnes de la República francesa. François Hollande, que va passar la campanya –i també el debat– criticant les polítiques d’austeritat impulsades per Angela Merkel, en un moment determinat, va decidir posar Alemanya com a país de referència, d’exemple a seguir, impulsat per la seva obsessió per a captar vot. Llavors va ser quan el Sarkozy coherent va saltar i va dir-li: “Però com pot posar vostè Alemanya d’exemple, si les seves polítiques són totalment oposades a les alemanyes?”. Exactament no sap què farà, només pensava a guanyar com fos. Se n’ha sortit. Ara el tàndem Merkozy surt del terreny de joc, i en el seu lloc hi entra Merde (excrement).
La victòria d’Hollande és la catàstrofe total per a França i per a Europa, com advertia fa unes setmanes Xavier Sala i Martín. Per a una França que té una despesa pública fins i tot superior a l’espanyola i la sueca, i que ara augmentarà encara més. Per a una Europa on es trenca l’eix francoalemany d’esperança, amb l’arribada d’un crític amb les polítiques d’austeritat (extremat amb l’estratègia de captar vot del hooligan comunista Jean-Luc Mélenchon). En nom del “creixement” farà augmentar encara més la despesa pública d’una França que no s’ho pot permetre. En nom de la “reactivació econòmica” i contra “l’ofec de l’austeritat”, per molt estrambòtic que sembli, pressionarà fiscalment tant com podrà i dificultarà la contractació laboral. També té algun Plan-E en cap, per descomptat, per aquella obsessió keynesiana d’augmentar exponencialment la inversió pública. Pocs recorden que el New Deal només va portar inflació, estancament econòmic i desocupació; que qui va treure els Estats Units de la greu situació econòmica va ser la II Guerra Mundial, com van denunciar prestigiosos economistes durant la segona meitat de segle passat. La vertadera reactivació econòmica s’aconsegueix reduint la pressió fiscal per a afavorir el consum, reduint la despesa pública i facilitant les coses als empresaris. I els francesos, inconscientment, han comprat el seu programa, sense recordar que aquest és culpable de problemes com el grec o l’espanyol.
Que la Unió Europea contemporània és un projecte que no es va ni planificar ni executar bé, amb un xic d’irresponsabilitat, és ja prou ben sabut. Però també hauríem de ser conscients que, per al bé de tothom –no només dels francesos–, ara és massa tard i no ens podem permetre que tot peti. I un rescat de França, davant la possible desconfiança dels mercats, ho farà explotar tot. “Que tinguem sort”, cantava Lluis Llach.