“Subir los impuestos hoy es dar una vuelta de tuerca más a las maltrechas economías de las familias y las empresas españolas, y subir los impuestos hoy significa que los españoles vamos a tener que pagar los errores y las gracietas del señor Rodríguez Zapatero, y eso es inaceptable”, criticava Mariano Rajoy l’any 2009 en un míting. I, un any més tard, afegia: “La subida del IVA es el sablazo que el mal gobernante le pega a todos sus compatriotas que ya están muy castigados por la crisis”. O el famós episodi de “los chuches”. Tot això des de l’oposició, abans d’arribar a Moncloa, fent bandera de l’austeritat. Però, un cop instal·lats al poder, les coses canvien. Divendres el senyor Luis de Guindos, després d’haver ja augmentat la pressió fiscal via IRPF i d’altres, ja justificava la decisió presa d’apujar l’IVA: “Es necesario, en un momento en el cual ya se inicia la recesión, ir ajustando la imposición sobre los diferentes factores económicos”. Van fent tot el contrari del que van prometre. Ja ho deia un senador del PP: “Ya no estamos en campaña, es momento de decir lo que de verdad pensamos”. El PP ja s’ha tret la màscara. Els proposo que entrin a YouTube i segueixin buscant més vídeos. Passaran una tarda divertida, si saben prendre-s’ho a conya.
El govern espanyol vol reactivar l’economia i el consum. Com a mínim és el que sempre ha dit, i que encara segueix dient. El que fa, però, és ben diferent: penalitzar el consum, encarint tots els productes amb un augment de la seva pressió fiscal. I això, al cap i a la fi, només aconsegueix reduir el poder adquisitiu d’unes famílies que ja ho tenen magre, i, de retruc, fa minvar l’activitat econòmica del país. Pretén solucionar el problema amb les solucions del seu predecessor, que només van agreujar la cosa econòmica. S’explica amb teoria d’Albert Einstein sobre el boig, que repeteix els mateixos remeis per als mateixos problemes, tot esperant-ne resultats diferents. O pel principi de Hanlon, com recorda Simiocràcia: “Mai no atribueixis a la malícia allò que pot ser explicat adequadament per l’estupidesa”. Però això de l’estupidesa d’una part de la nostra classe política ja donaria per a una trilogia de best sellers. En comptes de fumigar una esfera pública sobredimensionada, que tendeix a l’infinit amb l’excusa de l’Estat del benestar, el que es fa és demanar més diners als ciutadans. En comptes de suprimir els seus capricis, atraquen un banc per a poder-los finançar. Sí, com l’addicte a la cocaïna.
En campanya electoral ens demanaven a tots nosaltres que “ens suméssim al canvi”. I la majoria d’espanyols, enganyats, van fer cas. Van caure al parany. L’únic canvi ha estat entre el que es va dir des de l’oposició i en campanya i el que finalment s’ha acabat fent. Ens hem trobat un govern poc seriós, que mira més pels interessos del partit a Andalusia. El súmmum de tot plegat és que a la pràctica segueix actuant com l’anterior executiu. S’ha volgut fer passar per austeritat el que és un augment de la pressió fiscal, i no una retallada com Déu mana. Que ho fes en Zapatero és normal, coherent amb el seu programa. Fins i tot no se li pot retreure en aquest sentit. Però que ho faci en Rajoy és un insult a qui va votar pel “canvi”. Aquests són els nostres governants. Mariano Zapatero, en dic jo.
