L’altra cara de la tragèdia

En hores intempestives, ja entrada la matinada, parlava amb una bona amiga, veïna de Peralada. Per fortuna seva, era a Barcelona perquè hi treballa de dilluns a divendres. Però estava molt nerviosa pels indencis a la seva comarca, se li notava. Sobretot quan m’explicava el que deien els seus familiars i amics. I me’n feia cinc cèntims: <<Els meus pares tenen el foc a pocs quilòmetres, saps? Així qualsevol se’n va a dormir amb tranquil·litat>>. Els plors, la desesperació i la impotència de qui veu com el foc s’ho emporta tot, fins i tot coses tan valuoses com vides humanes. <<És horrible, fa plorar veure-ho amb els teus propis ulls>>, m’explicava una vella amistat des de l’Escala.

Encara tinc l’estómac regirat, des que vaig saber que hi havia qui no tenia altre remei que llançar-se des d’un penya-segat per a fugir de les flames, buscant un mar que no van trobar. Aquesta era la magnitud de la tragèdia. No me’n faig creus, realment, que un desgraciat amb una burilla fos capaç de fer entrar en estat de pànic tota una comarca i, fins i tot, tot un país. Potser tenia raó el poeta Joan Maragall quan deia: <<Si tot Catalunya és perdés, però restés l’Empordà, Catalunya podria tornar a ser un dia o altre més gran i més forta del que mai hagués estat; i que si, pel contrari, de tot Catalunya sols l’Empordà és perdés, la pàtria no seria la mateixa>>.

Però la mateixa amiga, la de Peralada, em seguia explicant: <<És mol trist, però la gent està conscienciada. Facebook i Twitter hi estan fent molt. La gent s’hi implica: Bombers, Mossos d’Esquadra, Guardia Civil, exèrcits i, sobretot, veïns i voluntaris. No és maco, això?>>. Aquesta és l’altra cara de la tragèdia. Iniciatives com #1català1arbre, d’un jove barceloní amb arrels a Llançà, que ha esdevingut trending tòpic a l’Estat espanyol. O les desenes de gironins que oferien casa seva a qui la necessités. O el McDonald’s de Figueres que oferia aliments de franc a tots els qui treballaven en l’extinció del foc. O periodistes compromesos amb la professió com Jordi Basté que, interrompent les seves vacances, va fer un seguiment intensiu dels fets i va servir d’altaveu per a tots aquells que ho necessitessin; com és el cas de la protectora Tramuntana Dogs, que, veient que les flames s’apropaven al centre, va demanar voluntaris per acollir 200 gossos durant uns dies. Tothom posant el seu gra de sorra a la causa, davant la impotència de no poder controlar les flames que acaben amb tot el que se’ls posi al davant. Individus lliures i desinteressats que no hi tenen res a guanyar, més enllà del fet d’ajudar a terceres persones.

Ens voldran fer creure que només ens movem per interessos propis, però s’equivocaran. Ho intentaran, però no se’n sortiran. El filòsof i economista Adam Smith ja ens ho deia ara fa un parell de segles, que “hi ha en la seva naturalesa [la de l’home] alguns principis que el fan interessar-­se per la fortuna dels demés, i fer-­li necessària la seva felicitat, encara que només en derivi el plaer de veure-­la”; i la tossuda realitat que alguns volen evitar li dóna la raó segles després. I no troben que és millor quedar-se amb aquest record, el de la solidaritat desinteressada, sense menystenir la tragèdia?