És això la llibertat d’expressió?

En un dia com avui toca parlar del cas Assange. O això sembla. L’agenda setting, que vindria a ser el trending topic del periodista, així ho reclama. Però ja se n’ha parlat molt del tema. S’ha aprofundit molt en la típica conspiració nord-americana, en el preservatiu del líder de Wikileaks i en altres succedanis. Fins i tot de l’Equador i del seu president, Rafael Correa, que ja s’ha transformat en un heroi de la llibertat d’expressió. Aquesta és la imatge que ha volgut vendre al món. I sembla que se n’ha sortit, pel que es pot llegir entre els opinadors del país. Però aquest home, Julian Assange, sap alguna cosa sobre el comportament del president equatorià amb els mitjans de comunicació i els periodistes?

Sí que en sap coses, sí. De fet, va ser el mateix Julian Assange qui el va entrevistar al seu programa d’entrevistes de la cadena estatal Russia Today. La televisió de Vladimir Putin, perquè ens entenguem (curiosament un altre conegut “defensor” de la llibertat d’expressió). I Correa va deixar anar un titular força esclaridor de la seva radicalitat democràtica: <<Els governs que tractem de fer alguna cosa per a les grans majories som perseguits per periodistes que creuen poder tenir un micròfon per a desfogar els seus desafectes i no perdre el poder que sempre han ostentat>>. El seu objectiu és carregar contra el quart poder, el de la premsa. Contra la llibertat de premsa que, canalitzant les diferents veus de l’opinió pública, fa una societat lliure. Un contrapoder imprescindible en qualsevol democràcia que es preui de ser-ho. Un dels millors instruments per a combatre tiranies.

I de les paraules als fets, només faltaria. A través de la Superintedencia de Telecomunicaciones –que té per missió “vigilar, auditar, intervenir i controlar tècnicament” els mitjans audiovisuals–, ha clausurat a hores d’ara un total de 20 ràdios i canals de la televisió. L’últim cas, el passat mes de juliol, va ser el de la Radio Morena FM; el director del qual, curiosament, forma part d’un dels partits de l’oposició. Així ho recollia La Razón a partir de la informació de l’agència EFE: <<Agents de la policia, que van fer servir gasos lacrimògens, van entrar a la seu de la ràdio, a la ciutat costanera de Guayaquil, juntament amb representants de la Superintendencia i van requisar els seus equips>>.

I la cosa no acaba aquí. La premsa, a la qual titlla de “màfies informatives”, també ha estat assetjada pel líder equatorià. Ha portat a directors i directius de diaris davant dels tribunals pels seus editorials. És el cas d’Emilio Palacio, excap d’Opinió del diari El Universo, que fins i tot s’ha vist obligat a demanar asil polític als Estats Units davant la lamentable victòria del president. I n’ha tingut altres, d’enfrontaments. Amb els diaris El Comercio, Diario Hoy, Diario Expreso i La Hora, per exemple, quan van atrevir-se a criticar la decisió del Tribunal Constitucional de destituir 57 legisladors de l’oposició.

És si més no soprenent que un home com Julian Assange, que diu defensar el dret a la llibertat d’expressió en la seva totalitat, estableixi aquest tipus d’aliances amb règims com l’equatorià o el rus, que no en són gaire amics, per a dir-ho finament. Li fan més mal que bé tots aquests acords. S’imagen un defensor de la causa jueva a l’Alemanya dels anys 30 buscant la protecció legal  del NSDAP? Doncs vindria a ser una cosa similar. S’ho hauria de fer mirar abans de pactar amb els enemics de la llibertat.