397 és el nombre total d’avals que ha presentat Josep Maria Vila d’Abadal, batlle de Vic i fundador de l’Associació de Muncipis per la Independència, per a enfrontar-se a Josep Antoni Duran i Lleida al proper congres d’Unió a Sitges. L’actual president n’ha presentat més de 3.500. Un primer avanç del que de ben segur acabarà passant: la reelecció de Duran. I Vila d’Abadal no és pas ximple. Ja se n’ha adonat que no en traurà res de Sitges, i ja pensa en el llarg termini. Es nega a que Duran repeteixi la propera legislatura a Madrid. Deixa caure que ha de succeir-lo un independentista al Congrés dels Diputats, tot obrint-se el seu propi camí. Fa bullir l’olla per a crear el debat. “Si vas allà i ja és difícil aguantar la bandera, si a sobre no ho veus molt clar, costa poc perdre-la, ser influenciat per l’ambient de Madrid”, sentenciava l’alcalde.
Un vigatà contra el món. Un alcalde contra el stablishment del seu partit. Aquest és Josep Maria Vila d’Abadal, en carn i ossos. Un rebel sense causa, com ho havien estat els amants del rock’n’roll fa unes dècades. Ell és qui vol canviar el rumb d’Unió Democràtica de Catalunya. Qui vol plantar cara a Duran i Lleida. El mainstream del partit, però, no està gens content amb el sarau organitzat. L’acusen de fer sempre el mateix. “Li hem aguantat moltes coses que a un altre partit no li haguessin aguantat”, critiquen militants des de les files democristianes. I ho han fet pel seu cognom. Per ser nét de qui és, d’un dels fundadors del partit. Unió, en la seva majoria, segueix orgullosa del paper exercit a Madrid durant més de tres dècades. No volen canvi.
Unió també té el seu pinyol, el seu nucli compacte d’influència. Hi podríem trobar, entre molts d’altres, l’actual secretari general i conseller d’Agricultura, Josep Maria Pelegrí, o la presidenta del Parlament de Catalunya, Núria de Gispert. Però destaquen dos noms: Josep Antoni Duran i Lleida, evidentment, i la vicepresidenta Joana Ortega. La vicepresidenta sempre ha reconegut en Duran com al seu referent polític, el seu padrí en la cosa pública. És sa versió femenina. No és casualitat que tots dos exerceixin les tasques de relacions amb el govern espanyol. Duran des del Congrés i Ortega des de Palau de la Generalitat. Des de Madrid i des de Barcelona, és Unió qui porta les relacions institucionals (des del partit diuen que CDC mai no ha valorat Madrid). I ja ha anat bé per a l’entesa entre Catalunya i Espanya. De fet, Duran ha aconseguit que un nacionalista català sigui el polític més ben valorat a tot l’Estat espanyol. No és bufar i fer ampolles. “Mereix seguir en l’espai que ha aconseguit”, defensa el pinyol. Han teixit les relacions des de la centralitat que aporta el federalisme. Tots dos són federalistes reconeguts, com tot el pinyol, creuen en la nació de nacions i en l’entesa.
La possible abdicació –forçosa– de Duran en favor de Vila d’Abadal suposaria un canvi de paradigma. Una contradicció entre el que s’hauria votat a Sitges i el que es faria al Congrés dels Diputats. A can convergent faria gracieta, fins i tot podrien fer ús del seu poder hegemònic dins la federació per a afavorir el cop d’estat sobiranista; però suposaria anar contra la voluntat del partit democristià. Un canvi que, de ben segur, no agradaria al pinyol d’Unió que, al cap i a la fi, no hem d’oblidar-ho, és la voluntat dels seus militants.