La setmana passada vam tenir noves notícies provinents de l’hermètica illa de Cuba. La darrera víctima del règim –coneguda, és clar– ha estat el jove Wilman Villar. Tenia només 31 anys i va morir després de 50 dies de vaga de fam. En Gillermo Fariñas, ja conegut per tots nosaltres, després de vint-i-tres vagues de fam, ha estat detingut novament. No són, per desgràcia, casos aïllats. Sí que ho són els que arriben a nosaltres, que és diferent. I anem sumant, que ja en van uns quants.
Parlar de “Revolució cubana” és una fal·làcia. Una manera de tergiversar la realitat, una manera que s’ha inventat l’extrema esquerra per a no parlar de cop d’estat. Es va substituir una dictadura, la del general Fulgencio Batista, per una altra dictadura. Un país amb 11 milions d’habitants, on el règim se n’ha carregat al voltant se 90.000 (dades del 2006) i 2 milions de cubans s’han exiliat. Una dictadura que ha edificat els seus fonaments en la supressió de la propietat privada, la supressió de les llibertats individuals i col·lectives, la instauració d’una dictadura del proletariat marxista i bolxevica i la persecució dels enemics del règim.
El món de la faràndula i els artistes, encapçalat per l’actor Willy Toledo, normalment s’ha emmirallat en aquests règims. “Orlando Zapata no era más que un delincuente común”, justificava l’actor madrileny després de la mort d’aquest dissident després de 86 dies en vaga de fam. I és que “fa progre” dir aquestes coses, suposo. L’esquerra mediàtica s’ha acabat creient el seu propi discurs absurd i condemnable. No hi ha cap dubte que se’l creuen, però el que hom em pregunta és com han arribat a aquest extrem de bogeria i esquizofrènia.
Tenim un sector de l’esquerra que és immadur –l’esquerra rància, que en dic jo–, impròpia del segle en què vivim, que fa apologia del castrisme. Aquella que passeja orgullosa samarretes del criminal Ernesto Che Guevara (s’imaginen algú passejant la samarreta de Heinrich Himmler o la de qualsevol ministre nazi, encara que fos imitadora de l’estil d’Andy Warhol?). Aquella que justifica els règims dictatorials cubà i nord-coreà. Aquella que a Facebook és fa seguidora de les pàgines de fans de Lenin i Stalin (mentre la més seguida de Hitler no passa dels 700 seguidors, les de Lenin i Stalin compten els seus seguidors per desenes de milers). Aquella que nega el genocidi soviètic, que la majoria d’historiadors xifren entre 10 i 20 milions de morts. Aquella que emmascara i amaga la repressió castrista, tractant els dissidents de “criminals comuns”. El problema és que, fins i tot, arriba a rebre el suport mediàtic, social i polític.