Oficina de Empleo - Extret de El periodista Digital
L’altre dia, en motiu de les amenaces dels miners asturians de ‘’si nuestros hijos pasan hambre, los vuestros verterán sangre’’, una coneguda tertuliana em deia pel Twitter que els donava el seu suport tot argumentant que del que tracta la democràcia és d’oferir ‘’una feina i un futur’’.
Estem en una crisi. L’econòmica és només una conseqüència de la de valors. Hi ha una majoria que creu que els drets ‘són “una cosa que va canviant depenent de les necessitats’’. Així, segons aquesta premissa, potser d’aquí a vint anys tenir un iPad serà un dret més. L’Estat, doncs, és com una ONG que els dóna coses materials. Han cregut que els diners surten de sota les pedres, que tenim mines d’or secretes i, per tant, ells han de ser beneficiaris. Aquest és el seu imaginari.
Com que últimament en aquesta casa fem servir molt les historietes per fer l’article més entretingut, posarem un cas. Aquest primer és el del dret a una feina, i ‘’digna’’, que també hauríem de debatre què vol dir digna, perquè segurament cadascú tindrà un concepte diferent de què vol dir digna.
La Maria és una noia que al acabar l’ESO es va presentar davant del seu pare i li va dir: ‘’Jo d’estudiar passo, col·lega’’. No és un cas aïllat, i això va a valors i educació de la casa. Ara que també és cert que com que creiem que tot és de franc, valorem poc l’educació. De fet, la Maria va repetir dos cops un curs, però tant li feia, deia que estudiar ‘’no és lo meu, col·lega’’; i com que per als pares no era una despesa molt gran, tampoc no li volien dir res.
La Maria no havia cotitzat mai, no havia fet res. S’havia passat dos anys estirada al sofà de casa i sortint de festa. Un dia, però, el seu pare, l’únic que treballava a la família, va acabar al carrer per un ERE a l’empresa. La mare era mestressa de casa. Aquesta situació era nefasta. No tenien ingressos i no arribaven a final de mes.
Per sort, sabien que, segons les tesis comunistes del Govern, si ells volien una feina ‘’digna’,’ només l’havien de demanar i llestos. Així que pare i filla es van presentar a l’oficina de treball:
- Hola, volem una feina!
- Miri senyor, ja pot passar a la cua dels quatre milions i no compti amb què el truquem.
Enfurismats davant tal incompetència van voler denunciar-ho. Ells tenien dret a treballar, ho posava a la Constitució! No sabien, però, a qui adreçar-se tampoc. Perquè qui era el culpable que no tinguessin feina? El govern, tot l’arc parlamentari o totes les empreses de la comarca o del país? El pare, que era una mica més llest que la Maria, no va tardar a descobrir que l’únic culpable era ell mateix, i que potser havia d’adreçar-se a la primera comissaria per haver vulnerat un dret constitucional. Benauradament no era tan tanoca, i va saber que l’únic que podia fer era formar-se millor, buscar bé, acceptar el que li oferissin… És obvi que la situació és la que és, però ningú n’és culpable excepte un mateix. Bé, potser alguns podríem queixar-nos del govern, però al ser votat per la majoria, les seves mesures no es poden recórrer a cap tribunal. Ho dic en el sentit que fossin més liberals.
L’altre cas és el d’en Pep. És un noi que viu a casa els pares, però n’està fart. Sempre que ha de portar alguna noia s’ha d’esperar a que marxin el cap de setmana. Treballa en una petita empresa però no té encara prou estalvis per a comprar-se una casa. És per això que un dia va a demanar una hipoteca per un piset a Cerdanyola força barat però que li costarà uns 30 anys per pagar. Òbviament, el banc, que no passa pels seus millors dies, li denega. Tot entristit torna cap a casa, i al arribar posa la ràdio. És Gemma Galdón, un àngel que li assegura que l’Estat ha de garantir l’accés a l’habitatge. S’anima i decideix anar a l’administració pública més propera per tal de posar fil a l’agulla. Malauradament ell estarà al final de la cua. Hi ha persones més necessitades que no tenen on viure i que necessiten una casa abans que ell. En Pep es frustra.
L’habitatge ha de ser un dret? No. Quina és la tasca mínima de l’Estat? Donar habitatge a aquells que no en tinguin cap, i que presentin contextos determinats. Per què no a aquells que siguin joves o que simplement tinguin un de molt vell i no puguin pagar un de nou? Perquè traiem el valor de l’esforç, discriminem a la resta que paga un preu molt més alt, i això a més, amb els diners de tots. Ah, i què és un habitatge digne?
Hem tingut drets per sobre les nostres possibilitats. I ara, òbviament, la gent es queixa.