Com la kale borroka

dimecres, 4 abril 2012

Escrit per

Més de 290 contenidors d’escombraries cremats. Balmes fumejant durant tot el dia. Com tota la ciutat de Barcelona. Pintades a cada cantonada, per descomptat (alguna menys afortunades). L’Starbucks d’Urquinaona cremat (aquí vídeo). 45 agents dels Mossos d’Esquadra ferits. Un de la Guàrdia Urbana. Brutals agressions com la del petit comerciant de l’Estació de Sants (l’equip de 8tv mereix un reconeixement pel seguiment dels aldarulls). O col·locacions d’explosius en petits comerços, com va passar en un taller de l’Eixample. Petits establiments saquejats. També els grans com El Corte Inglés. I desenes d’entitats bancàries (sobretot del Deutsche Bank). Tallament de carreteres per a evitar el dret a treballar, per part d’uns piquets que diuen ser informatius. Fins i tot van arribar a foradar una furgoneta blindada dels Mossos amb boles de ferro. I podríem seguir amb una llarga llista d’aldarulls que es van anar recollint a la ciutat comtal. Més de mig milió d’euros costarà la brometa a l’Ajuntament de Barcelona –ergo el contribuent–, només en mobiliari i serveis urbans. Despeses privades en seran uns quants de milions. Amb tot això, la “marca Barcelona” projectada arreu del món, restant és clar.

Això ja no és obra de quatre energúmens. En són uns centenars més. Fins i tot milers. Antisistema, anarquistes o tots els eufemismes que vulgueu utilitzar. Al cap i a la fi són milers de cretins que no lluiten per un món millor, sinó per a carregar-se el que ja hi ha. Els energúmens que Stanley Kubrick va saber retratar amb mestria en una de la millors pel·lícules de la història del cinema: A Clockwork Orange (La taronja mecànica, 1971). La transició a la gran pantalla de l’obra literària d’Anthony Burgess retrata una Gran Bretanya –futurista, de ciència-ficció– submergida en la ultraviolència de l’Àlex i la seva colla. L’agressió com a mètode de diversió. No massa allunyat dels nostres grups de violents.

I els tenim instal·lats a casa des de fa temps. Des de fa més d’un segle, en època de la Setmana Tràgica, que Barcelona ha estat tradicionalment capital europea d’aquests moviments i organitzacions anarquistes. Però l’anterior conseller d’Interior, el hippy Joan Saura, també hi té part de culpa de la situació actual. “Hem arribat fins aquí perquè no vam saber tallar actituds que posaven en dubte la propietat privada”, lamentava ahir el conseller Puig a Els matins (TV3). I no li falta raó. Durant molts anys hem tingut un cos de seguretat que no ha fet res del que li pertocava. En una democràcia el monopoli de la violència és cedit a l’Estat, que l’administra per a imposar ordre i seguretat. I quan els cossos policials no actuen davant els esdeveniments, no hi ha ni ordre ni seguretat.

No és la kale borroka, és cert. Se n’ha parlat molt aquests dies. No ho és perquè no té el seu component ideològic nacionalista ni la seva vinculació amb una banda terrorista. Però, per la resta, segueix el seu mateix patró d’actuació. Són les mateixes escenes les basques i les barcelonines. Escenes de lluita de carrer que apareixen a tota manifestació política. De terrorisme de baixa intensitat o urbà. De creació de pànic, terror i inseguretat entre la societat civil. No és la kale borroka, però és com la kale borroka. I per això mereixen ser tractats i condemnats –socialment, legalment i judicialment– com la kale borroka.

1 Comentari

  • El monopoli de la violència no se cedeix a l’Estat, sinó que l’Estat se l’endú per la força, que és diferent. Jo no li he cedit res al conseller Puig, ni al ministre Fernández Díaz, jo no he pogut votar mai cedir res a ningú (naturalment això no és una esmena a la totalitat, sinó dir les coses pel seu nom).
    És el monopoli dels de sempre el que nega als demés el dret a defensar-se quan et disparen un tret que et pot ben bé buidar un ull, rebentar una costella i foradar un pulmó. Podria allargar-me sobre aquesta qüestió, però et remeto a la lectura del meu article al respecte dels aldarulls de dijous passat, per si no el vas llegir ja.

    http://llumsdelaciutat.com/2012/03/eradiquem-la-violencia-pero-eradiquem-la-tota/

    Salut.

    Valora Thumb up 1 Thumb down 3

Deixa un comentari

— required *

— required *

*