La Unió Soviètica ha tornat, com servidor ja va advertir, i segueix fent de les seves sota el mur de l’Equador. L’economia populista de planificació central ja comença a ser una realitat, tot i petits reductes democràtics com Mèxic. És cosa d’anys enrere, però que ha revifat. El primer capítol recent el va protagonitzar la Führer Fernández de Kirchner. Ara fins i tot s’atreveix l’estrambòtic Evo Morales, marxista-leninista convençut, homòfob practicant, amant del fair play (vídeo imprescindible) i una llarga sèrie d’adjectius més. Ell és qui fa uns dies va dir que era feliç per no haver anat a la universitat, on només hi ha “neoliberals” que “agredeixen camperols”. Els titelles de Chávez i Castro ja comencen a recollir els fruits d’allò que van sembrar per tot el continent. I ara tothom s’atreveix amb Espanya. I la festa confiscadora, amb la retòrica demagògica i anacrònica pertinent, tot just acaba de començar. L’executiu feble de Rajoy tampoc no és capaç de fer res, amb la seva falta d’autoritat, tot i que el mal ja ve de lluny. Però el que ens hem de preguntar és com hem arribat fins aquí.
Hem arribat fins aquí després d’anys d’unes nefastes polítiques exteriors, amb l’arribada de Zapatero, Moratinos i comanyia, fonamentades en riure les gracietes dels amics del marxisme, dels governs corruptes i putrefactes. El seu antiamericanisme barroer, del qual va fer bandera durant tot el seu mandat amb l’excusa dels atemptats d’Atocha, el va portar a trobar els únics aliats en les pseudodemocràcies sud-americanes. Castro, Chávez, Kirchner, Morales i alguns més. Mentre Morales ja confiscava empreses espanyoles –i no espanyoles, com BP–, el senyor de la cella, fent gala del seu mesquí “talante”, condonava el deute a Bolívia. L’il·lús Zapatero, el de “la Champions de l’economia” i els brots verds, anava creient en allò que en deien aliança de civilitzacions. I clatellot amb la mà oberta.
El president Aznar va ser atacat nit i dia per rodejar-se amb els països adults. Per establir amistat amb les grans potències lliures del món, com són Estats Units i el Regne Unit, que el dia de demà et poden treure les castanyes del foc. Se li podran retreure moltes coses, però no aquesta. Ara ens adonem que els nostres nous amics, que l’esquerra més rància ens va portar, ens han traït; però és massa tard. Ara ja no interessem als nostres antics companys, que es van sentir enganyats i ens van deixar de banda. I Brasil i la Xina, com també tot el bloc de l’ALBA, donaran suport als lladres. I la Unió Europea farà un comunicat i seguirà fent la seva. I amb tot això, Espanya està sola, submergida en les seves cendres. I ep, encara no ha acabat!