Marc Guerrero, vicepresident d’European Liberal Democrats
Dos anys enrere el règim de la República Islàmica de l’Iran (etimològicament: terra dels aris) mostrava molta més seguretat en sí mateix. Una mostra ben palesa fou la seva invitació a més de 400 periodistes estrangers per fer el seguiment les fraudulentes eleccions presidencials de juny de 2009.
Des d’aleshores, la situació ha canviat dràsticament i el règim –controlat pel Cap Suprem- està més aïllat que mai. Les recents declaracions del primer ministre xinès, Wen Jiabao, dient que l’Iran no hauria de tenir armes nuclears és un clar avís. De fet, la inusualment contundent declaració xinesa arriba durant un tour per diversos països del Golf. Un recorregut que, volgudament, no ha inclòs una parada a Teheran. A més, l’Iran està perdent el suport a l’Assemblea General de Nacions Unides. A finals de l’any passat, l’Assemblea va aprovar, per majoria, una resolució on es condemnaven “les contínues i recurrents del Drets Humans” que es produeixen a l’Iran. S’hi van oposar Bolívia, Venzuela, Cuba, Corea del Nord, entre d’altres. I la situació no és millor a la regió, on aviat poden perdre un aliat destacat, Síria.
Aquest aïllament diplomàtic, que coincideix amb la celebració del Dia de la Revolució -12 de Bahman de 1979-, es produeix després d’unes quantes rondes de sancions internacionals que han fet pujar la pressió real al país, com ho demostra la devaluació de la moneda iraniana, el rial, 50% durant les darreres setmanes, així com un augment de l’atur. Els iranians fan cada vegada més responsable al règim de l’Aiatolà del deteriorament de l’economia. A més, la situació està destinada a empitjorar amb les recents mesures de la Unió Europea contra la seva indústria del petroli. Unes sancions que podrien tenir un efecte paralitzant.
Segons creix la pressió, interna i externa, es millora el context per reprendre les negociacions. Rússia desitja aconseguir una major implicació en aquestes negociacions i els altres membres del G 5+1 (EEUU, Xina, França, Regne Unit –membres permanents del Consell de Seguretat de Nacions Unides- i Alemanya) no hi estan en contra. Rússia ha assenyalat que no vol veure un Iran nuclear, donada la seva proximitat geogràfica. En aquest nou escenari, fins i tot es produiria un èxit parcial, si les negociacions portessin a “aturar el rellotge” del programa nuclear, donant a les democràcies liberals, i als altres països implicats, més temps per a resoldre el problema.
El temps és un factor essencial en aquesta cursa. Si no es frena la bogeria abans, Teheran pot aconseguir aviat allò que Israel anomena la “zona de la immunitat”, on el programa nuclear és tan avançat que un atac militar ja no seria possible. És important afavorir la diplomàcia, les sancions i les negociacions, però no es pot descartar, en cap cas, per evitar un Iran nuclear, fins i tot la força militar. Aquesta opció la tenen ben present a la Casa Blanca, ara que estan d’eleccions presidencials. Per fer front a les bogeries del règim fonamentalista iranià, la contenció no és una opció política.