La descomposició d'un símbol - trdefense.com
Durant mesos he desitjat la mort de Muammar al-Gaddafi. Però no una mort física, no volia pas que fos assassinat, jo volia la mort del símbol, del seu paper en la vida de Líbia, del seu poder. Volia la mort de la figura extravagant, que passaria a ser l’ex-dictador.
El cinema ha mostrat totes les morts imaginables, més o menys explícitament, amb més sang i durada angoixant, o ocultant el moment potser més trist i solitari de les persones. El cinema actual ha acostumat la mirada de l’espectador a la mort. Tot i això, la gravació de la mort de Gaddafi, mostrada en tots els noticiaris de manera gairebé immediata són tan reals, tan summament reals que em regiren l’estómac. I potser és una mort més d’aquesta guerra en la qual s’hauran produït episodis molt més cruels i sagnants que els que es van mostrar el passat dijous. Però és esgarrifós tant per les imatges com pel seu significat; ni tant sols algú com ell es mereix una mort així. Penso en tot el que va aguantar el poble libi, tota la repressió i censura, l’odi que devien sentir i que suposo que els va cegar. Van creure que viurien millor, que Líbia seria més lliure i hi hauria pau si linxaven i mataven a qui tant els havia fet patir. La seva ceguesa els va fer perdre durant uns moments tots els valors pels quals havien lluitat. La víctima es va convertir en l’agressor i l’agressor en víctima. Aquest linxament és molt salvatge, és una venjança fruit del moment. I el que més esgarrifa és que qualsevol de nosaltres que hagués patit el mateix que el poble libi hagués reaccionat així, mogut per la venjança. Aquest sentiment de venjança, d’agressivitat, l’ha mostrat amb paraules el diari The Sun en la portada del divendres amb un “That’s for Lockerbie”. Per això crec que no els podem jutjar moralment, sinó judicialment, amb la moral de la llei i no la del cor. Perquè en el sofà pensem que en la seva situació haguéssim fet això o allò, però realment no ho sabem.
La imatge té molt de poder i per això s’ha gravat i mostrat al món la mort d’aquest símbol de l’opressió. Perquè actualment la imatge té més valor que les paraules, per alguns és més objectiva, més real; jo no ho crec. Hi ha diversos vídeos de la mort de Gaddafi i, així i tot, hi ha diferents hipòtesis sobre el que va passar. Sobre el tractament periodístic d’aquestes imatges, en un primer moment vaig pensar que eren massa morboses, però en una època en la qual necessitem imatges per creure el que realment passa perquè ja no confiem en ningú, segurament eren “necessàries”, ja que no són regalades, informen. Ara bé, els vídeos i imatges de Gaddafi i el seu fill morts i exposats públicament en un refrigerador on normalment hi guarden xais, això sí em sembla morbós. Perquè una cosa és que es mostri un instant, i una altre és que l’enviat especial de TV3 faci part de la crònica just davant dels dos cossos, cal?
Més enllà del debat sobre la mort de Gaddafi, el fet és que es tanca un capítol en la història de Líbia. Tot el que es pugui dir sobre el seu futur, només són hipòtesis. Crec que serà molt més difícil passar pàgina i començar un full de ruta cap a la democràcia que a altres estats com per exemple Tunísia. Ja que Líbia ha patit una llarga guerra. Hem de veure com tots aquells ciutadans que van lluitar en contra del règim i tots els que van lluitar a favor d’ell deixen les armes i conviuen creant una nova Líbia. Serà difícil després de tot el que ha passat, continuar amb l’ofici, amb la vida social… Els desitjo sort.