Viva España

Diumenge Espanya feia història. Assolia una fita inèdita. Es coronava per tercera vegada com a guanyadora d’un títol de futbol internacional. Tres vegades heroica en quatre anys, mai ningú no ho havia fet. <<Cuatro goles en una final es histórico. Metérselos a Italia es descomunal>>, deia en Salvador Sostres. Orgull, satisfacció i alegria per a molta gent que avui dia no té esperança.

Espanya bordeja l’abisme cada dia que passa, cada vegada li resulta més complicat finançar-se i té una taxa d’atur més pròpia d’un país africà que d’una nació europea. Cada vegada més gent rebusca entre les escombraries i depèn de Càritas per a poder menjar, i més nens van a dormir sense sopar. Té un sistema educatiu que ha condemnat a la més ignominiosa ignorància a un bon grapat de generacions, i cada vegada que intenta oferir senyals de confiança obté el descrèdit com a resposta. Espanya és un gegant ferit.

Les dues cares d’Espanya. La potència esportiva i la ruïna econòmica. Tots sabem i coneixem perfectament la situació.

En moments difícils cal que la gent busqui refugis emocionals, i la victòria de l’Eurocopa, dos anys després d’haver guanyat el Mundial i quatre anys després d’haver guanyat la segona Eurocopa, suposa un aixopluc perfecte en l’actual tempesta. Tothom coneix de primera mà les penúries per les quals passa el país, però això no és motiu per a rebutjar el futbol com a bàlsam.

Llàstima que això no és tan obvi i  calgui recordar que Espanya és un país de setciències i filòsofs, de ments crítiques i brillants. Per això, durant tot el torneig s’han sentit les veus d’aquells que han ridiculitzat l’eufòria espanyola. Mentre gent s’emocionava per la tanda de penals en el partit contra la selecció lusa, il·lustrats espanyols ens recordaven que Portugal i Espanya són països rescatats. Mentre Espanya contemplava extasiada la golejada contra Itàlia, hereus de Jovellanos ens recordaven que la prima de risc continuava en nivells perillosos. L’opi del poble deien uns, pa i circ deien altres.

Em pregunto si aquesta gent tan conscienciada es queda a casa plorant per la crisi o intenta gaudir de les poques coses que poden oferir satisfaccions. Si en l’última cavalcada de Reis, per posar un exemple, van sortir al carrer o es van quedar donant lliçons d’economia política als nens de la casa. Queden amb amics o és una irresponsabilitat amb la situació actual? Gaudeixen? Riuen? Fan l’amor? I què dir de cert sector independentista que no en té prou amb apagar la televisió, sinó que també dóna lliçons de moral? Es comportaria de la mateixa manera davant una selecció catalana? O només es tracta de pa i circ si la selecció és l’espanyola?

Sóc poc amic de les passions que poden despertar les banderes i els sentiments de pertinença en tal o qual nació, però estic molt més proper del sentiment patriòtic que pot provocar un torneig internacional de futbol que de l’actitud de front arrugat que tenen alguns en aquest país. És qüestió d’actitud.

Amb passió i ganes es poden aconseguir moltes coses, amb menyspreu ben poques. El món és per qui s’esforça però també per qui riu, somriu i estima. La recompensa dels que ridiculitzen, menystenen i només critiquen, és la buidor més desesperant.