Tots estem d’acord que una economia necessita el crèdit per poder créixer. El crèdit és com la sàvia del creixement, sense crèdit les empreses no poden fer inversions, no poden fer front a problemes puntuals ni obtenir liquiditat de forma fàcil, i per tant créixer esdevé missió impossible.
És evident que ningú vol que no flueixi el crèdit, però els bancs no poden donar diners perquè han de tapar els seus actius tòxics amb els diners que haurien de deixar als clients. Per això, tots els polítics i economistes han defensat la necessitat de la reforma financera i de les ajudes als bancs. Tant el PSOE com el PP s’han posat d’acord en donar diners als bancs per netejar els seus balanços i que flueixi el crèdit, però ha estat insuficient. A dia d’avui, té molt ressò la possible ajuda pública a Bankia, entitat que es troba en una situació realment difícil, i que podria contagiar a la resta del sistema bancari espanyol.
No s’ha fet una neteja suficient dels actius dels bancs i el crèdit no flueix. El problema és que l’Estat, que ha de complir amb l’objectiu de dèficit, no té diners per deixar als bancs per sanejar els seus actius i tornar a deixar diners. Si la UE, després de la victòria d’Hollande i les pressions dels països amb dificultats, dóna flexibilitat pel compliment de l’objectiu del dèficit hi haurà marge per donar els diners que cal a la banca.
Òbviament, no tot és tan senzill. Deixar diners als bancs en temps de retallades perquè netegin els actius que ells han adquirit no és del tot ètic, però no donar-los i deixar l’economia en stand by encara és pitjor, i en podem veure els seus efectes.
És necessari que els bancs mostrin els seus actius tòxics, acceptin les pèrdues tan aviat com puguin i que tinguin diners per poder deixar a les empreses i famílies. Ara bé, si deixem diners als bancs gràcies als esforços de la ciutadania, pujades d’impostos i retallades molt doloroses cal com a mínim exigir quelcom més que l’interès de mercat.
L’esquerra demana que es nacionalitzin els bancs amb dificultats, tal i com ha proposat IU amb Bankia. Com ens demostra la història i la teoria liberal, nacionalitzar els bancs no és el camí adequat pel creixement econòmic ni per generar confiança. Ara bé, l’Estat hauria d’exigir que els diners que es donin als bancs per donar crèdit siguin utilitzats en projectes amb futur i que comportin la creació de treball.
Bàsicament l’Estat hauria de potenciar que els diners deixats als bancs es destinessin a projectes de futur i amb un elevat valor afegit. S’hauria de prioritzar el crèdit a empreses nacionals, negocis amb problemes de liquiditat però que poden tirar endavant, a empreses tecnològiques i innovadores, a la creació d’empreses i a emprenedors, a projectes amb energies renovables i amb un impacte social positiu.
Mitjançant el crèdit i a través dels bancs privats amb dificultats, utilitzar els diners per prestar per finançar empreses que puguin estirar de l’economia espanyola. No té sentit que els diners públics que es deixen als bancs, un cop sanejats els comptes, vagin destinats a empreses estrangeres, constructores, petroleres, etc.
Com liberals no podem fer altra cosa que rebutjar la intervenció pública en l’economia; però si els bancs demanen intervenció, l’Estat ha d’intervenir, el que no pot fer és deixar diners públics sense condicions. Ni el “too big to fail” com a excusa per utilitzar els diners dels ciutadans per netejar els errors dels bancs, ni les expropiacions i nacionalitzacions per fer bancs ineficients i un Estat socialcomunista interventor. Cal deixar diners als bancs i que el crèdit flueixi però amb condicions, són els diners de molts contribuents i famílies, no es poden deixar com un préstec més, s’han de deixar per créixer i per projectes que creïn llocs de treball i siguin innovadors.