Relació entre les indemnitzacions i el salari mig a Europa
Davant la brutal crisi que estem patint únicament tenim tres opcions: arreglar realment els problemes i crear una economia sòlida a la llarga, fer mitges reformes i temptejar-ne la sortida amb el conseqüent “anar fent” durant molt temps, o directament no fer res i no sortir-ne. Tot sembla molt senzill. El problema, és clar, és que ningú es posa d’acord en què suposa arreglar realment els problemes. I per bé que el progressisme espanyol sembla entossudit a defensar un sistema laboral completament rígid com a única via alternativa al creixement econòmic, el liberalisme té molt clar que ha de ser tot el contrari. Bé, no és qüestió d’intel·ligència, només cal observar empíricament la història i la realitat, la estreta relació entre la rigidesa del mercat laboral i els nivells d’atur.
I al centre de tot, la pedra angular, es troba l’acomiadament. Perquè res no afecta més a la sostenibilitat de les empreses que poder adaptar-se als canvis quan vénen temps dolents.
Per què l’acomiadament lliure? Per què en el fons acaba beneficiant a tothom, inclús els acomiadats?
En primer lloc, un argument directe és l’augment de la productivitat. L’apalancament laboral és causa directa (i molt freqüent en aquest país) d’una productivitat a nivells de Nigèria. La sobreprotecció laboral rebaixa incentius, ganes i eficiència. La sobreprotecció del lloc de treball anul·la la majoria d’arguments per treballar a un ritme més elevat, a causa bàsicament de tenir el lloc assegurat tant sí com no. Una reforma en aquest sentit (acomiadament lliure), no tan sols obligaria a la gent a esforçar-se més (més qualitat en el treball), sinó que permetria requerir de menys personal, que les empreses (i per tant el país) augmentessin beneficis, que a la llarga la gent acomiadada obrís nous negocis per satisfer la demanda generada per l’augment del PIB (les empreses al tenir més activitat pagarien més impostos) i que tot en el seu conjunt generés una nova activitat econòmica abans inexistent. I evidentment, l’atur cauria a la llarga a límits inimaginables.
El segon gran argument, i potser el més important, és la flexibilitat empresarial generada al poder acomiadar gratuïtament. En contra del que molts creuen, la única manera de poder assegurar llocs a la llarga és poder acomiadar quan les coses van malament. En tenir problemes una empresa, o inclús abans, hauria de poder evitar el pitjor: cal poder acomodar la plantilla a les necessitats. Això clarament comportaria acomiadar un nombre de persones, però no resulta molt pitjor haver d’aguantar per no poder acomiadar (precisament perquè les coses van malament), i a la llarga haver d’acabar abaixant persianes? No tots els casos són així, però també es pot mirar de forma gradual i s’obté la mateixa conclusió. Paradoxalment, poder acomiadar podria salvar milions de llocs de treball: passaríem d’haver de tancar les empreses que van malament a tenir una reducció de plantilla en totes elles.
I en contra del que es creu, ni els empresaris tenen ganes de acomiadar ni els treballadors perden els seus drets ni això només enriqueix uns quants. Els empresaris l’únic que tenen ganes és que quadrin els comptes, i evidentment buscaran únicament el seu benefici. Però on està el problema? No és generen més empreses on tens més possibilitats de prosperar? Facilitar l’enriquiment personal és la primera via per conformar un país amb un alt nivell de vida. I enriquir els empresaris necessàriament suposa enriquir els treballadors per dues grans raons: la primera, perquè hi haurà més empresaris, i per tant empreses i llocs de treball; la segona, perquè com millor vagin les coses més es voldrà créixer (les empreses). I el primer pas per créixer (per qualsevol persona sensata) és crear nous llocs de treball i buscar personal més qualificat, perquè no hi ha altra manera de generar més ingressos. I com es busca personal més qualificat? Si algú troba una manera que no sigui pagant més, que m’avisi. I així s’arriba a una estranya conclusió: que els empresaris s’enriqueixin ha de suposar necessàriament un enriquiment dels treballadors!
Per tant, amb la filosofia del bé per l’empresari acaben passant coses paradoxals: es mantenen més llocs de treballs perquè a l’empresari li van bé les coses, s’enriqueix l’empresari, i en la seva insaciable obsessió per guanyar més diners i créixer, l’única manera amb què ho pot fer és oferint més llocs de treball i millor qualificats!
Hola Josep,
Has tocat un tema bastant espinós. De fet és un tema que intento evitar a tota costa quan parlo amb familiars, etc. Perquè la cosa no acaba bé. No obstant, com bé has observat tenim proves empíriques suficients dels beneficis que pot comportar el que defensem els liberals. Nosaltres no parlem de si acomiadar és car o no és car, això ho han de negociar entre les parts. Com passa en Suècia i crec recordar que en UK i USA. De fet, fa temps vaig llegir un estudi en alguna part on es demostrava que els països on més baix era per llei acomiadar més alts eren els salaris, el empresaris ja no havien d’aprovisionar ni fer front a la incertesa del futur en cas d’acomiadament i es poden permetre augmentar els salaris quan les coses van bé. L’acomiadament és un sistema sa del capitalisme, els canvis són vertiginosos i empreses evolucionen, neixen i moren cada dia, segons si saben satisfer als seus consumidors o no. Si una empresa, és capaç de reduir la seva plantilla, mantenint els seus beneficis, i per tant, continuant aportant la mateixa riquesa a la societat, ha d’alliberar recursos, i això és eficiència. Ara aquest obra de mà que per definició és escassa i valuosa – sí, en un mercat lliure l’atur seria una cosa rar i una anomalia-, es podrà dedicar a un altra cosa, creant una riquesa major a al societat. El que no podem fer és ficar traves a aquest sistema que s’encarrega de redirigir als treballadors allà on més es precisen, amb acomiadaments que poden portar a la fallida a moltes empreses que per no poder fer front al acomiadament haurà de fer fora a tota la plantilla, a més incentivem la ineficiència i el esperit de superació. Quantes persones coneixeu que els hi ha sorgit un bon treball que s’adequa a les seves característiques professionals, però no volen deixar el actual treball per por a perdre la seva indemnització acumulada?
Valora
1 
0