Fermesa amb Kirchner

Entre aplaudiments i dosis de patriotisme, Cristina Fernández de Kirchner va anunciar el projecte de llei d’expropiació de YPF. Aquesta mesura suposa que el Govern Argentí controlarà el 51% de la companyia espanyola.

Kirchner va al·legar que es procedia a l’expropiació de la companyia davant la manca d’inversions al país i reclamant el dret a la sobirania dels recursos energètics i naturals. En realitat però, YPF és un veritable dolç ja que si es nacionalitza Argentina podria garantir la seva autosuficiència energètica i enriquir-se amb petrodòlars.

Kirchner ha aplicat la doctrina del “tot s’hi val”. L’autosuficiència energètica i els petrodòlars estan molt bé però no es pot expropiar una cosa que no és teva, no tot s’hi val. Encara menys si recordem que abans que el govern argentí privatitzés YPF, la companyia petrolera era l’única que tenia pèrdues.

Més enllà dels arguments que evidencien que aquesta mesura és un error i que no només no afavoreix l’economia argentina sinó que genera incertesa, el que ens toca als espanyols, principalment al Govern, és defensar els nostres interessos.

Com molt bé van indicar el ministres Soria i Margallo, “qualsevol atac a les companyies espanyoles i als interessos nacionals seran interpretats pel Govern Espanyol com un atac al país”. El que cal és fermesa. Així mateix, Soria i Margallo també han dit que la nacionalització trenca les relacions amistoses entre Espanya i Argentina. Ara bé, encara no s’ha vist cap mesura de pressió, i de paraula no es resolen els conflictes. Si Argentina no rectifica s’hauria d’actuar amb contundència.

Ara bé, aquesta crisi amb Argentina s’ha de veure com a una oportunitat per a recuperar la fermesa que Espanya va perdre amb el Govern de Zapatero. Eren altres temps quan a la crisi del Perejil davant les amenaces del Marroc, Aznar juntament amb Estats Units i França els va parar els peus, o quan Gibraltar es tractava amb delicadesa i sense renunciar a la sobirania.

Rajoy té ara una oportunitat per a demostrar la seva fermesa en la defensa dels nostres interessos i el compromís dels nostres aliats. La resposta davant Argentina no només ha de ser ferma sinó també multilateral. La Unió Europea ha d’actuar com a defensora dels interessos espanyols i del lliure comerç, i els Estats Units poden demostrar un compromís amb Espanya que Espanya ja fa temps que ha assumit.

Ara no estem a un simulacre sinó en un escenari real. Actuem amb fermesa i multilateralment, però actuem. No ens quedem en paper mullat. S’ha de ser prudents i delicats, i en cap cas caure en la doctrina del “ull per ull, dent per dent”, però tampoc deixar que ens prenguin el pèl.

Paciència i prudència, però fermesa. Enric IV deia que “París bien vale una misa”. No vull imaginar quant valdria el conjunt dels interessos nacionals a Argentina, però en cap cas compensa “una guerra” o “un contenciós”. Ara bé, YPF ben bé val una resposta ferma: trencar els tractats de comerç, trucar l’ambaixador, congelar els comptes de diners amb capital argentí o limitar a nivell europeu les importacions argentines, entre d’altres. No obstant, les possibles mesures de pressió que es reclamen són moltes vegades molt menys eficients que fer unes trucades i moure fils que és treball discret i de sota taula.