El 10 d’abril de 1912, quan el Titanic va iniciar el seu viatge inaugural, tothom deia que era un vaixell impossible d’enfonsar, el més gran i el de més luxe. El 2007, mentre l’economia espanyola creixia a un ritme desmesurat i per sobre de la resta de països europeus, el president del Govern, José Luis Rodríguez Zapatero, deia que Espanya estava “a la Champions League de les economies del món”.
Malauradament el Titanic va xocar contra un iceberg de la mateixa manera que Espanya no només no és a la Champions League de l’economia sinó a la cua d’Europa. Ambdós fets han sorprès el món malgrat seguir els mateixos factors.
Els errors del Titanic i de l’economia espanyola van ser els mateixos: un excés de velocitat, manca de precaució i falta de visió. Tant de bo el capità del Titanic hagués anat amb prudència i amb atenció i hagués evitat el xoc amb l’iceberg. Tant de bo el Govern espanyol hagués anat amb prudència, alentint l’economia i evitant la creació d’una bombolla immobiliària, el sobreendeutament de les famílies i l’augment desorbitat del dèficit públic.
El Titanic, però, no es va enfonsar en el moment de l’impacte amb l’iceberg, sinó que va trigar diverses hores a enfonsar-se gràcies als mecanismes de seguretat i a les comportes. De la mateixa manera que Espanya no es va enfonsar amb la crisi del 2008, sinó que es va anar enfonsant mica en mica; però a diferència del Titanic encara no ens hem enfonsat del tot, hi ha marge d’actuació.
Mentre l’economia espanyola continua decreixent i l’atur augmenta, la gent espera solucions. Estem amb l’aigua al coll, i l’economia no dóna esperances d’una recuperació. Fins quan podrem continuar en la corda fluixa? Cada cop són més els que fugen del vaixell a altres països on buscar-se millor la vida, i sembla que els governants ens animin a fugir perquè a casa nostra no hi ha oportunitats.
No és gens fàcil conduir un vaixell amb una fuita d’aigua que el farà enfonsar-se, però és en aquests moments difícils quan es demostra la capacitat dels bons capitans. Tampoc ha de ser fàcil aplicar polítiques econòmiques en temps de crisi. Sempre s’ha dit que les polítiques econòmiques són com una espècie de palanques, quan tires d’una desestabilitzes les altres i has de mantenir un equilibri impossible.
Si fas polítiques per a reactivar l’economia, l’atur disminueix però descontroles el dèficit públic. Si fas polítiques austeres, controles el dèficit públic però l’atur augmenta. Es tracta, com dèiem, d’un equilibri impossible i d’establir prioritats.
Ara per ara Europa, sota el lideratge de Merkel, tira i fa tirar de la palanca de l’austeritat i les retallades, asfixiant l’economia i fent més llargues les llistes de l’atur. Estem en un total desequilibri, la inflexibilitat de les polítiques austeres i els rígids objectius de dèficit estan portant l’economia espanyola a l’enfonsament.
Cap liberal pot estar a favor d’un dèficit constant o d’un Pla Marshall a la espanyola, com va intentar Zapatero amb el Plan E, però tampoc podem estar d’acord amb unes polítiques d’austeritat i pujades d’impostos que fan impossible el creixement econòmic i un objectiu de dèficit inassumible.
Cal un canvi de rumb en el vaixell si no volem xocar frontalment contra l’iceberg. Cal frenar les retallades i adquirir un nou calendari per assolir l’objectiu de dèficit. La ciutadania espanyola no pot assumir més pujades d’impostos, ni retallades socials; la conflictivitat social i el descontentament popular no tenen límits.
Cal un gran pla de reformes que reactivin el creixement econòmic, com instaurar els mini jobs, llibertat d’horaris comercials a tot Espanya, la derogació de la llei antitabac a bars i restaurants, una llei que reguli i legalitzi la prostitució evitant màfies i explotadors, un pla d’inversions públiques en R+D+I, desgravacions fiscals i ajudes públiques per a la instal·lació d’energies renovables, privatitzar AENA i les televisions públiques, una llei d’emprenedors que faciliti la creació d’empreses, una línia de crèdit ICO potent, entre moltes altres mesures possibles que farien respirar l’economia espanyola i lubricarien el motor del creixement econòmic.
O fem polítiques enfocades al creixement i combatem els 5,5 milions d’aturats, o estem condemnats a l’enfonsament. Mai s’ha sortit d’una crisi apujant impostos i retallant a les classes mitjanes, de la mateixa manera que les comportes del Titanic no resisteixen per sempre.
Cap comentari