Panoràmica del Priorat amb Gratallops al fons - Francesc X. Bonet
Havia de dedicar el diumenge a la tarda a recuperar-me dels excessos del dissabte anterior. Les festes en honor a Bacus no són gratuïtes ja que tenen un cost: servir per ben poca cosa el dia següent. Quan ja era al llit a punt de pair el dinar canviant la companyia de Bacus per la de Morfeu, sonà el telèfon. Em venien a buscar per anar a Gratallops a una festa que oferia un bodeguer. No en tenia ganes però la promesa de grata companyia, vi de qualitat i una barbacoa al tard van fer que en quinze minuts estigués llest.
Va ser una vetllada d’allò més agradable. La companyia, formada per amics íntims i desconegudes simpàtiques, era immillorable. El vi era exquisit i el menjar tan banal com bo. L’inici de l’àpat va ser amb un brindis davant dels últims raigs de sol del dia amb les vistes de la localitat del Priorat al fons. Tot digne de la dolce vita si canviéssim el vi per Martini i el Priorat per la Costa Amalfitana.
Ja de nit, el sopar es va transformar en una tranquil·la festa a base de mojitos i música chill out. Hôtel Costes, concretament. Tots tranquils, tots passant-ho bé, tots aliens al declivi d’Europa que s’estava constatant amb les eleccions presidencials franceses i les legislatives hel·lenes.
Entre glop i glop de mojito, els neonazis entraven al Parlament grec amb 21 diputats i exigint als periodistes que es posessin dempeus per rebre el líder en una roda de premsa. Entre calada i calada de cigarreta, l’esquerra radical es consolidava com a segona força després de la debacle dels tradicionals conservadors i socialdemòcrates. Entre peça i peça de la sessió chill out, a França esdevenia president Francois Hollande, polític que vol fer créixer encara més l’elefantíaca inversió pública i robar el 75% dels ingressos a les persones que cobren més d’un milió d’euros anuals.
L’actitud despreocupada i hedonista de la gent que ens vam trobar diumenge no ens ha d’estranyar. No cal que ens preocupem de les pensions futures (com sí podrien fer els nostres pares) ja que som conscients que no n’hi haurà. Deixem-nos estar de si s’injectarà o no capital a una entitat financera zombi. Només hem d’estar a l’aguait d’evitar que l’administració ens escuri les cada vegada més malmeses butxaques per poder fer la nostra.
Treballem i busquem-nos la vida com puguem sense queixar-nos ja que la queixa no condueix a res. Esforcem-nos al màxim per sobreviure ja que ningú ens donarà res però intentem gaudir a l’hora de l’espectacle que portem presenciant fa anys. Presenciem, amb un mojito a la mà i en bona companyia, com Europa es consumeix per la seva por a la llibertat.