Centrifugació autonòmica

El nacionalisme a l'ull de l'huracàE

Espanya va entrar fa temps en un espiral de recessió, calculo aproximadament que des de 1714. De recessió autonòmica, és clar. És el que tenen els espirals, és llei de física: un indueix i l’altre és arrastrat sense poder-hi fer absolutament res. Però no ens enganyem, no val justificar-se amb la necessitat ni amb arguments deterministes sobre la conjuntura: res no prové de la inèrcia del moment, no hi ha res que no pugui ser justificat amb rigor acadèmic. Tot moviment en una direcció ve originat per una força determinada, concreta i amb un objectiu. I no val amagar-se darrere arguments mal reubicats, darrere l’eufemisme econòmic de l’austeritat. El rerefons és clar, la centrifugació federalista torna a engegar. Els pressupostos tornen a cremar. El PP del cava anti-Estatut ha tornat.

Demagògia? Catalanisme utòpic? Egoisme insaciable? No, és justícia. Que el govern central apunta als polacs espanyols és una obvietat, per molt que s’intenti fer-nos creure que la mossegada mordaç que hem patit amb els pressupostos és necessària i que tots ens hem d’estrènyer el cinturó. No podem apretar-nos el cinturó si fa temps que tenim els pantalons avall. Que ens passem del 18% d’inversió al 11,7% podria passar per alt. Podríem creure’ls i cedir una mica. Que ens diguin que els traspassos corresponents a l’Estatut només s’han d’efectuar en cas d’acord i que no hi ha acord, podria passar. Que l’únic rastre visible del corredor mediterrani sigui una desviació secundària perquè els valencians puguin anar a prendre el sol a la Costa Blava podria entendre’s. Que les llargues del pacte fiscal arribin fins al Museu del Metro a París… podríem ser comprensibles! Tot podria estar emmarcat en un context realment preocupant, podríem entendre i ser comprensius. Podríem ser encara més solidaris, si bé els termes de solidaritat a casa nostra ja sobrepassen l’expropiació i l’explotació. Tot això podria ser així si Rajoy dediqués menys temps a comptar vots i més temps a desprendre confiança i seriositat.

Perquè quan nosaltres hem de deixar de contractar mestres perquè no podem, Andalusia es dedica a pagar beques d’estades a Anglaterra. Perquè quan nosaltres hem de tancar hospitals, al sud es vanaglorien de no tancar asils de gent gran. Perquè quan nosaltres hem de pagar autopistes, ells han de rebre les nostres subvencions. Per què a part de tota aquesta llista interminable d’arguments històrics, només ens falta que l’estisorada ens deixi sense el poc aire que teníem. I que a sobre se’ns digui que els 927 milions destinats el divendres a la construcció de l’AVE són de justícia i que nosaltres ens hem d’estrènyer el cinturó per la conjuntura. Per qui ens han pres? Prioritzar la construcció d’una línia que es preveu que absorbeixi una capacitat màxima de 1 milió de passatgers a l’any, quan el nostre AVE ronda els 6 milions i és deficitari, és vergonyós. Tan vergonyós com que s’intenti fer-nos creure que l’espiral inevitable de l’austeritat ens centrifuga i que no podem fer-hi res. Les tendències són clares, l’austeritat és una simple excusa.

La llibertat, els valors de la voluntat popular que tant van costar d’aconseguir en el passat, van quedar obsolets a Espanya en quant al discurs sobre les nacionalitats perifèriques des de fa temps. No formem part del seu discurs, ja no podem treure’n res. Ells sí de nosaltres. Ni aprofitar els forats de la Constitució ni despatxar amb el Govern central. Hem arribat als nostres límits. Catalunya s’asfixia i la decadència comença a ser inevitable. I des de Madrid només tenen intenció d’empitjorar-ho. Ha quedat demostrat un cop més. Però si ens prenen la llibertat, si ens fan callar a estisorades, què podem fer? Reaccionar. L’únic que ens cal per superar la nostra humiliació és adonar-nos-en. Adonar-nos que la voluntat de triomfar només depèn d’un mateix. Que la sobirania del poble serà del poble quan el poble ho demani, ni abans ni després. Que a Madrid ja no podem fer-hi res. Que ara més que mai, hem de començar a ser catalans de fet, no només de discurs. Que ja no som més espanyols.