L’etern dilema de la universalitat: accés per tothom o dèficit per tothom?
Després d’haver saturat el sistema farmacèutic dies abans, i encara amb la absoluta desconeixença de com funcionarà, entrava en vigor per primer cop (i sent dels últims d’Europa) el copagament, l’esperat o temut “euro per recepta”. Aparentment, i és lògic, pot semblar una mesura absurda: quan menys diners té la gent, quan s’abaixen les pensions, quan el sistema públic sanitari va de cap a la fallida, aleshores és quan s’apugen els medicaments. Fuetada sobre els més dèbils? Benefici pels rics? Penso que els defensors d’aquesta postura no cauen sinó que en el cercle viciós que tant mal ha fet a Espanya: pensar que una imposició sobre la subvenció sense condicions és una intromissió sobre els drets personals, i no veure que en realitat és una encaixada de mans a la llibertat personal, al benefici futur.
Com a primer gran argument tenim una mirada cap a Europa. Mentre que Espanya i Grècia només aporten una subvenció extra a la de l’Estat en l’àmbit farmacèutic, Holanda i Dinamarca no ho fan només en l’àmbit de l’atenció primària i l’atenció hospitalària, i sí en els àmbits restants (dels quals només falta anomenar atenció especialitzada). A part, tant a Alemanya com a Suïssa, Islàndia, Suècia, Àustria, Bèlgica i Luxemburg, el pacient aporta copagament en els 4 àmbits. Hi ha casos i excepcions a aquesta generalització que acabo de fer, però la tendència general és clara: Europa és conscient que un sistema completament públic no beneficia els consumidors, sinó que a la llarga els acaba perjudicant per la inviabilitat de la seva completa gratuïtat.
Suposa això unes cadenes als més febles? Que només els rics puguin pagar els medicaments? La progressiva privatització de l’àmbit sanitari mal regulada efectivament portaria a una indesitjable situació de injustícia social: la salut no és un premi, és un dret molt bàsic. Ara bé, el dret a la sanitat s’oposa frontalment a la gratuïtat sense límits, i és això el que molta gent no ha entès. Regalar medicaments a tothom no crea un estat del benestar sòlid, sinó una tragèdia dels bens comunals, tràgicament descomunal tal com el seu nom indica. Perquè si una manera més fàcil de garantir que a la llarga el pagament de la demanda de medicaments es farà insostenible és regalant-los sota cap condició. La única i exclusiva funció del copagament és racionalitzar d’una vegada la balança entre l’accés universal a la sanitat i el dèficit insostenible que això crea en el temps si l’accés es fa, precisament, universal (sense condicions). La barrera econòmica i psicològica de l’euro per recepta suposa una mesura prou forta com per evitar un malbaratament innecessari així com prou feble com per no afectar a l’economia de les famílies, i més si es fa variable en funció de la renda. Una petita opressió per assegurar la llibertat de poder-se medicar durant molt de temps.
Així doncs, quan s’analitza a fons la proposta, s’acaba rebutjant la consigna de la demagògia poc realista sobre l’opressió als més dèbils i la pèrdua de drets: el tímid copagament de renda variable no és un altre cop als més febles, sinó que és l’única manera d’assegurar-se poder seguir oferint uns drets bàsics, és l’únic equilibri entre la justícia i la inviabilitat econòmica. L’única manera d’assegurar que el fal·laciós dret a la sanitat universal no ens l’acaba privant, com està començant a passar.