Tant Silvio Berlusconi com Umberto Bossi han caigut en els últims mesos - Reuters
El líder de la Lega Nord, el populista Umberto Bossi, va dimitir abans d’ahir per un escàndol de finançament il·legal del partit. Les fiscalies de Nàpols, Milà i de Reggio Calabria van detectar, entre d’altres, la desviació de fons de l’Estat que havia rebut la Lega per a petits capricis dels líders del partit.
El tresorer i d’altres membres de la Lega haurien gastat aquests fons en viatges particulars, cotxes de luxe i una sumptuosíssima mansió per a la família Bossi. I el pagament dels títols universitaris del fill del líder. Perquè, si hi ha algun personatge en la política italiana més grotesc que Bossi, aquest és el seu fill Renzo. Poca cosa se’n sap, d’ell, a part que té un seient al Parlament del Nord (veure article) per petició expressa del seu pare, que va suspendre la selectivitat italiana fins a tres vegades (?) i que és el director esportiu de la selecció de futbol de la Padania* (?!).
Amb els ulls posats a les eleccions al Consiglio que se celebraran a la primavera de 2013, la Lega es queda orfe del seu líder. Les divisions internes dins el partit creixen: Roberto Maroni, qui està cridat a prendre el seu relleu, no sembla tenir el suport de bona part del partit. L’ex ministre de l’Interior a l’últim govern Berlusconi va rebre clamorosos crits titllant-lo de “Judes” el dia que es va destapar tota la trama de corrupció.
Les eleccions del 2013 podrien portar un canvi d’etapa en la política italiana. Si bé és cert que, com explicaven els companys de Politikon, un partit que ha patit escàndols de corrupció no acostuma a sortir gaire perjudicat a les urnes, els italians es trobaran davant un panorama molt diferent al de les eleccions de 2008. Amb la caiguda de Berlusconi, primer, i ara de Bossi, Itàlia diu adéu a dues de les figures que han protagonitzat el panorama polític del país en els últims vint anys.
Silvio Berlusconi ja es va trobar un panorama molt semblant a les eleccions que el van catapultar a la política, les de 1994. La caiguda de la coalició C.A.F. (Craxi-Andreotti-Forlani) degut al procés de Mans Netes, i davant una més que probable victòria del Partit Comunista italià, va obligar el magnat a formar una gran coalició que aglutinés la majoria de forces polítiques per a evitar la victòria comunista… i assegurar, de retruc, la salvació del seu imperi mediàtic davant l’amenaça d’una llei que pogués enderrocar el seu monopoli de la premsa.
Ara, la història es repeteix i el periodista Enric Juliana augurava a Twitter la formació d’una altra coalició de centre, amb el Partit de la Llibertat i els centristes de la Unió Demòcrata Cristiana de Pier Ferdinando Casini. Ara mateix, però, no sembla gaire factible. Itàlia està vivint un gir a l’esquerra, amb el Partit Democràtic com a vencedor en totes les enquestes d’intenció de vot.
Aquí tenim alguns sondejos realitzats fa només dos dies, mostrats al programa de la RAI Porta a Porta:
Intenció de vot dels italians a data de 5 d'abril de 2012 - RAI
Una coalició de centre-esquerra podria assolir gairebé la meitat del total de vots, mentre que el centre-dreta amb prou feines aconseguiria una quarta part del pastís. Al Pdl no li quedaria altra que tornar a negociar amb la Lega Nord i amb la UDC, si vol frenar el vot de l’esquerra.
Amb tot, què farà Mario Monti? En una recent entrevista al diari La Stampa, va afirmar novament que el seu mandat acabaria el 2013 i sota cap concepte es presentaria a les properes eleccions. Monti confia que el diàleg a què han arribat tots els partits del Congrés dels Diputats es mantindrà de cara a les properes eleccions i un govern de coalició prendria el seu relleu. Les enquestes, però, segueixen a favor d’ell, amb un 55% dels italians confiant amb l’actual Primer Ministre. I fins i tot, líders com Casini diuen allò del “llarga vida a Monti”. Per aquest motiu, no se’l descarta com a successor de Giorgio Napolitano a la presidència de la República.
Fer qualsevol predicció, a aquestes alçades, seria una bogeria. Sabem que Itàlia és imprevisible i que qualsevol altre escàndol podria anul·lar qualsevol aposta. Queda clar, però, que les dimissions de dos dels “pesos pesants” del país portaran noves cares, nous lideratges que podran donar un gir important a la política del país.
* Sí, a l’anterior article se’m va oblidar comentar que la Padania té una selecció de futbol no reconeguda per la FIFA. Ha guanyat tres cops consecutius la Copa VIVA, el mundial de les nacions sense Estat, on participen des del Kurdistan fins l’Occitània, passant per la Lapònia… o el Regne de les Dues-Sicílies. Entre els èxits de la nazionale padana, destaquen haver-li endossat 13 gols a la selecció del Tibet en un sol partit, i 12 a la del Sud-Tirol. Va debutar, però, amb derrota per 0-2 el 1988, davant la selecció de l’Ausònia (!!!). L’Ausònia, pels qui no ho sàpiguen, és la “Padània” del Sud d’Itàlia. Efectivament, també existeix la Lega Sud.