Política Internacional dels EUA

1.Introducció

 

A mig any de les eleccions presidencials als Estats Units, la situació del país és de plena campanya electoral. El candidat a la reelecció, el president Obama, ja recorre la geografia nord-americana explicant les bondats de la seva gestió, especialment en aquells Estats que poden resultar decisius als comicis de novembre. Al seu temps, Mitt Romney, a l’espera del seu nomenament oficial com a candidat del partit republicà, orienta tota la maquinària propagandística de que disposa en contra de l’actual inquilí de la Casa Blanca.

Tot indica que la principal batalla pel càrrec es lliurarà en el terreny econòmic, preocupació primordial dels ciutadans, i d’una importància capital pel que fa al futur més immediat de la nació americana. Malgrat això, cal no oblidar altres qüestions que, degut al paper desenvolupat pels EUA en la seva història recent, resulten cabdals en l’arena política nord-americana. I per a l’encara primera potència mundial, la política exterior n’és, sens dubte, una d’elles.

El present estudi pretén recollir els elements més destacats amb que han hagut de bregar els Estats Units en els afers internacionals en el que va de segle XXI. Més d’una dècada d’intensa política exterior –amb presència de governs dels dos grans partits del país- que, sigui quin sigui el resultat de les presidencials d’aquest 2012, heretarà el candidat que en surti victoriós.

La metodologia consistirà en una anàlisi comparativa entre la política exterior duta a terme per l’Administració de George W. Bush i l’encapçalada per Barack Obama al capdavant del govern dels Estats Units. Serà per tant una anàlisi diacrònica ja que es transposaran dues etapes diferenciades en el temps, tot i que consecutives (una de 2000-2008 i l’altra de 2009-actualitat), centrades en l’acció de dos governs nord-americans de diferent color polític en els afers internacionals i en la seva posició respecte l’escenari internacional.

La política exterior nord-americana esdevé una qüestió de summa rellevància en els afers internacionals pel paper que va desenvolupar el país al llarg del segle XX, que el va consolidar a les seves acaballes com a potència mundialment hegemònica després de l’esfondrament de la Unió Soviètica. Tot i la incertesa actual pel que fa a equilibris globals encara per confirmar, que composen un cert desordre a escala internacional, el potencial econòmic i militar de que disposa els Estats Units fa que el seu president sigui encara considerat l’home més poderós del món.

El treball s’estructurarà a partir dels diferents eixos o temàtiques que conformen la política exterior i s’aniran contraposant les actuacions més significatives d’ambdues administracions. Com a apartat previ s’inclourà de manera general els orígens i els canvis produïts en la tendència història dels diferents governs dels Estats Units d’ençà de la seva fundació, per a poder incloure un element de perspectiva en la present anàlisi.

2. Antecedents històrics

Els inicis dels Estats Units es caracteritzaren per un marcat aïllacionisme i proteccionisme en qüestions de política exterior. La construcció nacional del nou país i el seu desenvolupament industrial i marítim es combinaren amb una autonomia respecte les potències europees i la Gran Bretanya, de qui finalment s’havien independitzat el 1783. La separació del nou continent de la resta del món per dos oceans contribuïa a la consolidació d’aquesta postura respecte l’escenari internacional per part del jove país.

La fundació de la Nació nord-americana pivota entorn a la idea de llibertat individual, essent la seva Constitució l’element garant de protecció dels individus enfront els excessos del govern. D’aquesta manera, la Carta Magna estableix una estricta separació de poders, d’una banda horitzontal, entre executiu, legislatiu i judicial, amb l’assignació d’una sèrie de competències que es limiten mútuament, i per l’altra vertical, amb la separació del nivell federal i el nivell estatal. La Constitució consolida, per tant, un sistema de contrapesos amb l’objectiu d’evitar l’abús de les autoritats públiques pretenent fomentar el consens a l’hora de prendre les decisions.

 

El primer discurs inaugural a Washington el 4 de març de 1801 del tercer president dels Estats Units, Thomas Jefferson, en la presa de possessió del càrrec, reflecteix la voluntat dels Pares Fundadors en matèria de relacions internacionals: “Peace, commerce and honest friendship with all nations; entangling alliances with none.” En aquest fragment s’hi pot  apreciar una clara intencionalitat antibel·licista, pragmàtica pel que fa al comerç internacional i reticències davant la celebració de tractats amb altres països per la pèrdua de sobirania que podria suposar. John Jay al 4t article del Federalista[1], reflecteix novament aquesta vocació pacifista: “But the safety of the people of America against dangers from foreign force depends not only on their forbearing to give just causes of war to other nations, but also on their placing and continuing themselves in such a situation as not to invite hostility or insult; for it need not be observed that there are pretended as well as just causes of war.”

Sobre aquests pilars fundacionals es començà a edificar la nova nació nord-americana i la seva trajectòria durant el segle XIX es basaria en l’anomenada Doctrina Monroe que, tot i que va ser elaborada per John Q. Adams, s’atribueix al cinquè president dels Estats Units, James Monroe, per un discurs al Congrés el 1823. Es tracta d’una filosofia contrària a la intromissió estrangera en els afers interns dels Estats. És un posicionament que pretén garantir la independència dels Estats americans respecte les potències europees. Aquesta doctrina es pot sintetitzar amb l’expressió “Amèrica pels americans” que pot suscitar més d’una interpretació. En aquesta línia, en ocasions es llegí en el sentit que justificà l’expansió dels Estats Units més enllà de les colònies que s’independitzaren en un primer moment. S’utilitzaren aquests postulats per a justificar l’expansió territorial del nou país arreu del continent i legitimar intromissions en els afers interns d’altres països americans al llarg del segle. Aquest fet es complementava sovint amb la concepció de de les tesis conegudes com el Destí Manifest que considerava el model de democràcia nord-americà com a voluntat divina. L’expansió cap a l’oest obeïa en gran part a criteris d’oportunitat comercial respecte l’Àsia.

No seria fins el segle XX que canviaria aquesta tendència. El punt d’inflexió fou el transcurs de la Primera Guerra Mundial que comptà amb la intervenció dels Estats Units i significà un profund canvi en el seva concepció respecte els afers exteriors. El discurs del president Wilson conegut com els Catorze Punts marcarien el futur més immediat de les relacions de la nació nord-americana amb la resta del món. El discurs del 8 de gener de 1918 recollia una sèrie de principis sobre els que s’havia d’assentar la societat internacional. La reclamació del dret a l’autodeterminació de les comunitats nacionals i la defensa de la intervenció externa per tal de propagar la llibertat i la democràcia arreu del món, van suposar la ruptura amb l’aïllacionisme del segle anterior i l’inici d’una nova etapa, marcada per l’idealisme en els afers exteriors. La intromissió nord-americana més enllà de l’Atlàntic i el Pacífic estaria subjecte a motivacions ideològiques, en la línia d’exportar el seu model de llibertat i de democràcia per a garantir una pau duradora a nivell mundial.

Al llarg del segle XX els Estats Units aniran intercalant etapes de realisme i d’idealisme en política exterior, amb més o menys intensitat en la seva intervenció en els afers globals, en funció de l’administració que es trobés al capdavant del govern en cada moment. Tot i això, la deriva que ha pres el país en aquesta matèria durant els darrers temps, sembla haver fet oblidar que durant els primers compassos de la seva història, va ser edificat sobre uns fonaments aïllacionistes, inspirats en la voluntat manifesta dels Pares Fundadors.

3. Defensa

El primer que es tindrà en compte en aquest primer camp a analitzar serà les diferències pressupostàries pel que fa a la despesa federal en defensa entre les dues administracions a comparar. El volum de cada una de les partides en la previsió anual de despeses indica la importància relativa que cada govern atorga als serveis que cada un d’elles engloba. L’Administració Bush va arribar a la Casa Blanca amb un pressupost anterior per a l’any 2000 de 358,6 bilions de dòlars en defensa, que representava un 11% del total. Per al 2001 va augmentar en 10 bilions mantenint el pes relatiu amb la resta de partides. A partir de llavors es va produir un increment exponencial de la despesa en defensa, fins a tancar el seu segon mandat al 2008 amb un pressupost de 729,6 bilions de dòlars i un pes percentual del 14% sobre el total. Obama fins ara no ha capgirat aquesta tendència i el pressupost en defensa del 2011 ha estat de 794 bilions de dòlars un punt percentual per sobre del l’herència que va rebre de Bush[2]. Tot i això, l’actual president va anunciar una reducció en el pressupost de defensa en la presentació aquest gener de 2012 de la nova estratègia de seguretat, amb que pretén aturar el dèficit cavalcant a que s’enfronta el país.

 

Els dos mandats consecutius de George W. Bush, entre l’any 2000 i l’any 2008, van estar fortament condicionats pels atacs terroristes contra el Wall Trade Center de Nova York l’11 de setembre del 2001, i la posterior reacció per part del govern nord-americà, coneguda com a Guerra Global contra el Terror. Entorn a aquest terme, l’Administració Bush va encapçalar un seguit d’operacions militars focalitzades a l’Orient Mitjà. L’aleshores president va definir els objectius d’aquesta Guerra contra el Terror que consistien bàsicament en derrotar les cèl·lules terroristes d’Al-Qaeda i els seus principals líders com Osama Bin Laden i Abu Musab Al-Zerqawi, evitar el patrocini, el suport i el refugi de terroristes per part de règims polítics nacionals arreu del món i protegir els nord-americans als Estats Units i a l’estranger.

Aquesta creuada contra el terrorisme internacional, tingué com a escenaris principals l’Afganistan (a través de l’Operació Llibertat Duradora), com a resposta immediata als atemptats de Nova York, i l’Iraq, on el govern de Bush va definir el polèmic concepte de “Guerra Preventiva”. Tanmateix, altres indrets com Somàlia, les Filipines o el Pakistan també foren escenaris de la Guerra Global contra el Terror.

La reacció després dels atemptats de setembre del 2001 no es va fer esperar i l’octubre del mateix any les forces dels EUA van liderar una missió de l’OTAN per a envair l’Afganistan i acabar amb el règim fonamentalista talibà acusat de donar refugi a la xarxa terrorista d’Al-Qaeda i al seu líder, Osama Bin Laden, considerat responsable dels atacs contra les Torres Bessones. A mitjans de novembre van caure els talibans i els seus seguidors es refugiaren cap a la frontera amb el Pakistan des d’on s’organitzà l’ofensiva insurgent contra el nou govern i la coalició internacional.

El 29 de gener del 2002 al debat al Congrés sobre l’Estat de la Unió, Bush celebrava el derrocament del règim talibà a l’Afganistan amb la intervenció militar de la coalició internacional i aprofità l’avinentesa per a amenaçar amb mesures similars el règim iraquià de Saddam Hussein  a qui acusava de donar suport a terroristes i d’estar en possessió d’armes de destrucció massiva. Finalment, Bush demanà al Consell de Seguretat de les Nacions Unides que enviés inspectors per a localitzar les armes de destrucció massiva de que presumiblement disposava Hussein. El Consell de Seguretat mitjançant la resolució 1441 instà el dirigent iraquià a complir amb les obligacions de desarmament, però no autoritzava l’ús de la força a cap dels seus membres.

L’octubre del 2002 la Cambra de Representants autoritzà el govern federal a utilitzar la força si calia per tal de desarmar l’Iraq. Hi votaren a favor una àmplia majoria del Congrés, formada tant per representants republicans com per representants demòcrates i suposà el vistiplau legislatiu que  necessitava Bush per a tirar endavant la coneguda com a “Guerra Preventiva” contra l’Iraq, en que s’utilitza la força armada contra un país per a evitar un suposat atac imminent.

La invasió militar s’inicià el març del 2003 i per l’abril ja havia caigut la capital. El conflicte s’allargà durant 10 anys degut a la resistència mostrada per part de grups insurgents on hi havia sectors d’Al-Qaeda.  A finals de 2003 Saddam Hussein va ser capturat i 3 anys més tard executat. La guerra a l’Iraq va acabar de manera oficial el desembre de 2011 ja de la mà del president Barack Obama, tal i com aquest havia promès en campanya electoral, deixant un total de més de 100.000 baixes (la majoria iraquianes).

La Constitució nord-americana estableix una fórmula de frens recíprocs per a declarar la guerra, potestat que recau entre la figura del president i el Congrés dels Estats Units. D’aquesta manera es pretenia apaivagar possibles impulsos bel·licistes i evitar participar en guerres que perseguissin únicament determinats interessos particulars. Amb tot, mentre que els monarques de les diferents potències mundials disposaven de la facultat unipersonal d’anar a la guerra, a la República nord-americana el cap d’Estat no disposava d’aquesta autoritat. La prerrogativa per a declarar la guerra correspon per mandat constitucional al Congrés i, en cas de declarar-la, el president dels EUA assumeix el càrrec de Comandant en Cap. Tanmateix, queda a mans de la Cambra de Representants la qüestió pressupostària i la decisió d’anar a la guerra sotmesa a revisió periòdica amb que pot retractar-se o eliminar-ne el finançament.

Tot i això, des de la Segona Guerra Mundial el Congrés no ha realitzat cap declaració formal de guerra, tot i la intensa activitat bèl·lica practicada per part de les forces armades nord-americanes arreu del món des de llavors. En els darrers 66 anys les accions militars dels EUA realitzades fora de les seves fronteres no han estat autoritzades per cap declaració formal de guerra contra un altre país, sinó que s’han regit per dues tipus de fórmules diferents: per una banda, el Congrés ha autoritzat enfrontaments militars com en els casos de la Guerra del Vietnam o la Guerra d’Iraq que ens ocupa; i per una altra banda, la Cambra ha aprovat i finançat accions militars autoritzades per les resolucions del Consell de Seguretat, com foren la Guerra de Corea o la Guerra de Bòsnia. El Congressista republicà Ron Paul[3] denunciava el febrer del 2004, la negativa del Congrés a decidir sobre la Guerra de l’Iraq i cedir totalment la prerrogativa sobre anar a la guerra a l’aleshores president George W. Bush, desobeint, segons el representant texà, els preceptes establerts per la Constitució a la Secció 8 del seu primer article.

Després d’aprovar el desembre del 2002 la National Strategy to Combat de Massive Destruction Weapons per a evitar la proliferació d’armes de destrucció massiva i gestionar la resposta en cas del seu ús, el president George W. Bush va proposar un sèrie de propostes en la mateixa línia en unes declaracions el 2004 a la Universitat Nacional de Defensa a Washington DC. En primer lloc va anunciar l’ingrés del Canadà, Noruega i Singapur a la Iniciativa de Seguretat contra la Proliferació del que ja formaven part els EUA, el Japó, Austràlia i diversos països de la Unió Europea. En segon lloc, va proposar la intensificació de la col·laboració internacional entorn l’ISP, que permet interceptar vaixells a alta mar que practiquin el trànsit transnacional d’armes de destrucció massiva, i coordinar les seves actuacions amb la Interpol i en el camp judicial.

En aquest mateix discurs, instà a tots els països a “enfortir les lleis i els controls internacionals que regeixen la proliferació”. Va fer una crida a revisar el Tractat de No Proliferació reconeixent que permet a països com l’Iran o Corea del Nord desenvolupar armament nuclear sota falsos pretextos, com l’ús civil. L’aleshores president instà igualment a l’Agència Internacional de l’Energia Atòmica a incrementar la seva capacitat pel que fa a la inspecció d’activitats i d’instal·lacions nuclears, i va exigir una major transparència per part dels països en aquesta qüestió. Proposà de la mateixa manera excloure els països sota investigació per violacions dels compromisos adquirits en matèria de no-proliferació de la Junta de Governadors de la OIEA.

La manera amb que Obama ha portat determinades qüestions de política de defensa indiquen un canvi en la manera de situar el paper d’Estats Units al món. Un exemple és l’intent de contenció que va dur a terme amb l’Iran a través de negociacions per a que aturi els seus plans nuclear, de la mateixa manera que va intentar fer amb Corea del Nord. Obama supedita les seves decisions a les sancions del Consell de Seguretat. Des del Congrés són sectors republicans els que exigeixen Obama que es posicioni envers països com Síria per les suposades vinculacions del règim de Damasc amb Hezbollah i també amb el règim iranià d’Ahmanidejad que relacionen amb un increment del desenvolupament d’armament atòmic.

Un altre dels afers amb què va haver de bregar Obama fou el 2011 la intervenció de la comunitat internacional a Líbia i demostra un canvi respecte els procediments del seu antecessor a la Casa Blanca. El paper dels Estats Units al conflicte es limità a l’enviament d’avions que asseguraren el manteniment de la zona d’exclusió aèria que imposà sobre el règim de Gadafi la resolució 1973 del Consell de Seguretat de les Nacions Unides.

S’ha produït un canvi substancial en aquest sentit. Mentre que Bush utilitzà les resolucions del Consell de Seguretat per a legitimar les seves decisions referides a les intervencions militars a l’Iraq, Obama presenta una subordinació respecte la comunitat internacional que es pot contemplar en l’espera expectant sobre les sancions contra l’Iran, per exemple. Les paraules de Bush en el segon discurs inaugural demostren la voluntat d’aplicar principis morals en els afers internacionals: “it is the policy of the United States to seek and support the growth of democratic movements and institutions in every nation and culture, with the ultimate goal of ending tyranny in our world”.  Aquest fragment indica la recuperació de l’idealisme en política exterior, en el sentit d’Amèrica com a portadora d’una missió de llibertat i de democràcia arreu del món. Bush reivindicà el lideratge mundial dels Estats Units, un fet que recorda al tarannà assumit pel president Wilson durant la Primera Guerra Mundial.

 

Per contra, Barack Obama pretén eliminar qualsevol paper d’excepcionalitat d’Estats Units en l’escenari internacional i així ho reflectien dos discursos a Trinidad i Tobago l’abril del 2009 i un al Caire al mateix any, on presentava el seu país com a soci en termes d’igualtat. La voluntat de l’actual president passa per moderar la posició dels Estats Units en el pla internacional. La política de defensa no ha patit canvis substancials tot i que si que hi hagut una diferència pel que fa a les maneres, doncs les tensions existents en l’era Bush han desaparegut en el mandat d’Obama sense que la seguretat dels nord-americans s’hagi vist afectada.

A l’actual president se li presenten reptes com la qüestió iraniana, amb els constants desafiaments del màxim dirigent persa a la Comunitat Internacional, que continua amb els seus ambiciosos plans d’enriquiment d’urani. Fins el moment, Obama ha optat per la cautela i per deixar de banda l’idealisme del seu antecessor, en favor del pragmatisme, actuant al compàs de les instàncies internacionals i essent conscient dels costos de participar en una nova guerra, enmig d’un context econòmic com l’actual, marcat per un deute nacional estratosfèric.

El balanç de les dues guerres a l’Orient Mitjà no han deixat en una bona posició els EUA a la regió. A més, el rebuig d’Israel al manteniment de la congelació de la construcció d’assentaments que demanava Obama i les demandes de reconeixement per part de Palestina com a membre de la ONU, malgrat les reticències explícites al respecte del president nord-americà han fet minvar, segons l’ex-ministre d’afers exteriors israelià, Shlomo Ben Ami, la influència dels Estats Units a la zona[4]. Aquesta situació explica que durant la presentació de la nova estratègia de seguretat d’aquest gener del 2012, el president Obama anunciés la voluntat de dirigir el seu enfocament cap a la regió de l’Àsia-Pacífic. En la mateixa ponència declarava la intenció d’incrementar la moderació per part del seu país en l’ús de la força, decretant el moment present com un període de transició que busca “tancar el capítol d’una dècada de guerra”.

 4. Tractats Internacionals

La secció 2 de l’article VI de la Constitució dels Estats Units reconeix la potestat del president per a signar Tractats Internacionals, amb el consentiment del Senat. Un repàs per la posició adoptada per cada govern davant els compromisos internacionals més rellevants indiquen l’adscripció als interessos que engloben els mateixos.

El desembre del 2001 l’Administració Bush retirà els Estats Units del Tractat de Míssils Anti-Balístics on hi era des de la Guerra Freda. Segons Bush aquest tractat d’estabilitat nuclear entre els nord-americans i la Unió Soviètica, vigent des de 1972, limitava la capacitat de defensa respecte potencials atacs terroristes o d’estats enemics.

El juny del mateix any el govern dels EUA rebutjà el Protocol de Kyoto per a la reducció de les emissions de diòxid de carboni. Es van adduir raons d’ineficiència, ja que tan sols es vincularia un 20% del món i suposaria perjudicis per a l’economia nacional. El Senat es negà a comprometre’s amb el Protocol de Kyoto perquè no establia ni objectius ni terminis vinculants per a països subdesenvolupats, fet que reduiria la posició comercial de l’economia i la indústria nord-americanes.

L’Estatut de Roma de la Cort Penal Internacional entrà en vigor l’any 2002 i creà un tribunal permanent per a processar individus que haguessin comès genocidis, crims de lesa humanitat, crims de guerra i crims d’agressió, d’acord amb l’article 5 del propi estatut. Aquest tractat que compta amb 120 estats part, va ser signat per l’Administració Bush però no el va ratificar, quedant-ne al marge de qualsevol obligació jurídica.

El 2009, ja amb Barack Obama al capdavant del govern nord-americà, els EUA i Rússia van signar el New-START, un nou tracta de reducció d’armes nuclears, que passa per la limitació d’armament i per noves mesures en el règim d’inspecció i verificació d’aquest desarmament nuclear conjunt.

A diferència del seu antecessor, Obama ha mostrat la seva predisposició a assumir compromisos internacionals en diverses matèries, en la direcció d’adscriure’s a una política exterior basada en el multilateralisme i validant les seves referències sobre eliminar el paper d’excepcionalitat del seu país en el món. En aquesta línia ha celebrat tractats bilaterals en matèria d’assistència judicial recíproca i d’evasió fiscal i el protocol d’emergències ambientals en el marc del Tractat Antàrtic.

De la mateixa manera també a assenyalat la seva intenció de ratificar diversos tractats que els Estats Units encara té pendent com els referents a Assajos Nuclears (CTBT), la Convenció de les Nacions Unides sobre el Dret de Mar, la Convenció sobre l’Eliminació de Totes les Formes de Discriminació Contra la Dona (CEDAW), sobre la prevenció d’una carrera d’armament a l’espai ultraterrestre (PAROS), la Convenció sobre els Drets del Nen, entre d’altres.

També en matèria de tractats, la diferència més notable entre les dues administracions a analitzar es basa en la concepció de la posició que han d’assumir els Estats Units. Bush es basava en la premissa de que calia exportar el model nord-americà de llibertat i democràcia arreu del món per a defensar els interessos dels seus ciutadans. La manera de fer d’Obama es basa en el multilateralisme i opta per confiar en organismes transnacionals la consecució dels interessos nord-americans encara que d’aquesta maner es minvi la seva sobirania nacional.

5. Comerç internacional

La tendència general de l’Administració Bush pel que fa al comerç internacional es caracteritzà per polítiques proteccionistes. No fou un pioner en aquesta aspecte, doncs si per quelcom s’han caracteritzat els governs federals que des dels inicis s’han anat succeint al capdavant dels EUA, és per la seva posició contrària al laissez-faire en matèria de comerç internacional. D’aquesta manera, han decidit renunciar sistemàticament als magnífics resultats que la llibertat econòmica va produir de portes endins. L’absència de fronteres comercials entre els Estats nord-americans va conduir el país a la prosperitat.

Mentre que els republicans es valien d’un discurs basat en un suposat manteniment de la fortalesa nacional en l’escenari global per a justificar les barreres comercials que imposaven, els dirigents demòcrates limitaven importacions i exportacions amb l’objectiu de protegir, segons deien, els treballadors autòctons respecte de produccions estrangeres, a les que acusaven de competir de forma deslleial. La protecció dels salaris nacionals és una de les banderes alçades de forma recurrent.

Fos quin fos l’argument esgrimit, la postura adoptada suposava efectes negatius sobre uns països en vies de desenvolupament que si no fos per les fronteres comercials nord-americanes podrien accedir amb els seus productes al mercat dels Estats Units. Per altra banda, l’aixecament de barreres comercials també perjudica els consumidors autòctons, que veuen limitada la seva elecció a productes nacionals no gravats amb tot el serial d’aranzels amb que es graven les mercaderies foranes. Aquest fet, suposa una descoordinació dels agents econòmics en un marc de divisió internacional del treball i perjudica l’eficient distribució dels recursos. Al seu temps, també provoca una davallada constant de la competitivitat de l’economia nord-americana.

Un dels episodis més sonats en matèria de comerç internacional durant l’era Bush, fou l’aprovació de l’anomenada “Secció 201” que gravava les importacions d’acer. Aquesta política aranzelària imposava un recàrrec de fins el 30% a les importacions d’acer amb la intenció de reactivar el sector dins les fronteres nord-americanes i retornar la competitivitat a aquesta indústria. Aquesta imposició aranzelària va crear una gran controvèrsia internacional i, fins i tot, una incipient guerra comercial. Això es produí amb les amenaces per part de la Unió Europea de respondre imposant barreres igualment proteccionistes a les importacions de mercaderies provinents dels Estats Units. Una resolució de la OMS condemnà aquesta política proteccionista endegada pels EUA i amenaçà el país amb sancions si no posava fi a aquesta política a la que considerava il·legal per ser contrària als compromisos adquirits pels EUA respecte l’OMS[5]. La Casa Blanca retirà finalment aquestes barreres comercials, no per les amenaces de l’organisme internacional, sinó per les amenaces de la Unió Europea que podien perjudicar les seves exportacions al vell continent.

L’acció d’Obama al capdavant del govern en matèria de comerç internacional és de relativa continuïtat proteccionista, amb algunes fites aperturistes força notables. El novembre del 2011 va aconseguir tirar endavant un projecte per una gran zona de lliure comerç que engloba a 10 països de l’Àsia-Pacífic: els EUA, el Japó, Brunei, Malàisia, el Perú, Xile, Nova Zelanda, Austràlia, Singapur i el Vietnam. Aquest Projecte Trans-Pacífic pretén crear la zona de lliure comerç més gran del món, per davant fins i tot de la Unió Europea. Aquest pla ha comptat amb els recels mostrats des de Pequín que poden veure reduïda la influència xinesa a la regió.

El 2005, Bush signà un acord bilateral amb la Índia que consistí en un pla de separació entre les instal·lacions nuclears civils i militars i un sotmetiment a les inspeccions de l’Agència Internacional de l’Energia Atòmica i cooperació en el desenvolupament d’energia atòmica civil. Aquest acord conegut amb el nom d’ “123 Agreement” confereix una oportunitat econòmica i comercial a través de l’ús pacífic de l’energia atòmica per a les dues parts. Obama ha signat acords de les mateixes característiques amb països com els Emirats Àrabs Units i la Federació Russa.

Es pot comprovar com, a diferència dels altres camps de la política exterior analitzats, la línia seguida per ambdues administracions en comerç transnacional guarda certa correspondència de manera general: manteniment del proteccionisme amb alguns episodis concrets d’ampliació parcial de lliurecanvisme.

Conclusions

Diversos analistes internacionals assenyalen el moment present com a escenari temporal d’una profunda transició global. S’està produint un canvi en la correlació de forces a escala mundial, amb una influència creixent de determinats països de la perifèria i amb un epicentre econòmic cada vegada més allunyat d’Occident que, en plena decadència, encara encapçalen els Estats Units. En aquest sentit, el proper govern haurà d’enfrontar-se a reptes que poden resultar decisius en la configuració del món a mig termini.

Com s’ha anat veient al llarg d’aquest estudi, el segle XXI ha començat amb una agenda nord-americana força intensa en el pla internacional. L’atac terrorista sobre Nova York va marcar l’inici del nou mil·lenni, i la posterior “Guerra Global contra el Terror” tornà a situar uns Estats Units liderats per George W. Bush com a far d’Occident i guia moral dels valors de democràcia i de llibertat. Els dos mandats de Bush es caracteritzarien per un marcat idealisme a nivell mundial, revelant-se l’aleshores president com a paladí de la lluita contra el terrorisme transnacional.

Les promeses de canvi realitzades durant la campanya presidencial de 2008 per part d’Obama, acabarien tenint la seva correspondència en els afers internacionals. Amb voluntat d’escenificar una posició més laxa en política exterior, Obama presentà el país davant la comunitat internacional com un soci en termes d’igualtat. D’aquest manera, abandonaria el camí seguit pel seu predecessor i subordinaria les seves actuacions a l’estranger al consens amb instàncies supranacionals i a una veneració permanent pel multilateralisme. El seu més que precipitat nomenament com a Premi Nobel de la Pau, contribuiria a mostrar arreu del món el viratge al que pretenia conduir el seu país a escala internacional. L’operació militar al Pakistan del passat 2011 que eliminaria el líder d’Al-Qaeda, Osama Bin Laden, li permeté presentar l’eficàcia de la seva particular estratègia contra el terrorisme, tot i ser més moderada que la de l’expresident Bush.

Amb la vista posada a les eleccions de novembre, Mitt Romney, candidat de facto per a la cursa presidencial pel partit republicans, ha manifestat la seva voluntat de retornar a la fortalesa en política exterior. Partidari d’enfortir els llaços amb l’Estat d’Israel, l’ex-governador de Massachusetts pretén mostrar-se implacable respecte els enemics potencials dels EUA. Exhibeix, per tant, la ruptura de l’acció d’Obama al capdavant del govern en matèria internacional.

De totes maneres, tot i els perfils marcadament diferenciats que proven d’oferir els uns i els altres, l’incrementalisme en la despesa de defensa ha estat una constant en aquesta dècada i escaig que portem de segle. Com s’ha assenyalat, els fons dedicats a defensa han augmentat tant en termes absoluts com en termes relatius, sense distinció pel que fa a les administracions analitzades. De la mateixa manera, l’intervencionisme en els afers exteriors tampoc no ha minvat durant aquests anys.  I ja sigui pel manteniment de la intromissió americana a l’estranger o per la creixent pèrdua de sobirania del poble americà en favor de diversos organismes supranacionals, el balanç d’aquest principi de segle confirma la voluntat de Washington de seguir donant l’esquena a l’esperit originari dels seus Pares Fundadors.

Fonts i bibliografia

Espais web governamentals:

-        US Department of State: www.state.gov

-        US Department of Defense: www.defense.gov

-        The White House: www.whitehouse.archives.gov

Documents oficials dels Estats Units:

-       National Strategy for Combating Terrorim (2002)

-       National Strategy to Combat de Massive Destruction Weapons (2002)

-       National Security Strategy (2010)

-       Sustaining US Global Leadership: Priorities for 21th Century Defense (2012)

Documents jurídics:

-       US Constitution

-       Estatut de Roma de la Cort Penal Internacional

Think Thank’s:

-        Heritage Foundation: www.heritage.org

-        Rand Corporation: www.rand.org

-        The Future of Freedom Foundation www.fff.org

-        Project Syndicate: www.project-syndicate.org

Documents acadèmics:

-        Owens, M.T. (n.d.): The Bush Doctrine: The Foreign Policy of Republican Empire.

-        IEEBA (Instituto de Estudios Estratégicos de Buenos Aires): Características de la política exterior de los EEUU.

-        Eland, I. (2005): El resultado de una política exterior messiànica.

Llibres:

-        Hamilton, A., Madison, J. i Jay,J. (1780): The Federalist. A commentary of the Constitution of the United States.

Mitjans de comunicació:

-        BBC: www.news.bbc.co.uk

-        The New York Times: www.nytimes.com

-        CNN: www.cnn.com

-        Forbes: www.forbes.com

Altres:

-        www.usgovernmentspending.com

---