Draghi, el mag de la paraula

Mario Draghi en una roda de premsa a la seu del Banc Central Europeu

Ahir vam assistir a un fet insòlit: la paraula d’un polític, el president del Banc Central Europeu, va fer canviar la tendència del mercat de deute públic europeu, i més concretament la prima de risc espanyola, que de forma inequívoca s’havia disparat últimament. És, com apunten alguns economistes, el principi del fi de la crisi? La resposta és no, però per entendre aquesta rotunda afirmació calen un seguit d’explicacions que a continuació us plantejo.

Clarament, a la crisi li falta molt per acabar-se, i molt més li faltarà si l’estratègia que seguirà el Banc Central Europeu és permetre als Estats continuar endeutant-se. El que em preocupa és que, com sempre es fa a Espanya, es culpi a algú altre dels problemes que nosaltres mateixos (o els nostres polítics) hem ajudat a crear. El mercat no ataca Espanya quan li deixa de comprar deute, simplement no desitja perdre diners i prefereix fugir cap a inversions més segures. Quan tu deixes de comprar tomàquets a una botiga perquè no et semblen prou bons o tenen un preu massa alt, no estàs atacant el botiguer, simplement els compres a una altra botiga perquè són millors.

Si els mercats no ens ataquen, qui té la culpa que no ens vulguin prestar diners? Hi ha gent que argumentarà que el culpable final és el Banc Central Europeu perquè aquest no desitja comprar crèdit, i li atribueix els interessos privats de la banca comercial europea. Un altre error: estem tornant a culpar un altre del que és culpa nostra! No ens donen crèdit perquè no confien en nosaltres. Com ens diu Mises en l’Acció humana: “El crèdit està basat en la confiança i la bona fe.”

Quan aquestes desapareixen, no hi ha ningú que desitgi prestar diners per molt que si li ofereixin tipus d’interès cada vegada més alts. Quan saps que no t’han de pagar, t’és igual si et diuen que et tornaran cinc vegades més la quantitat que tu  deixis, saps que no et pagaran.

El govern d’Espanya té un descrèdit enorme dins del país perquè ha incomplert sistemàticament el seu programa electoral. Però internacionalment pateix un descrèdit encara molt més gran perquè ha evitat fer declaracions, no ha publicat dades clares sobre el sector públic i el seu endeutament, i encara no l’hem vist admetre que Espanya té la necessitat de ser rescatada. La confiança i la bona fe s’assoleixen amb la transparència en les decisions i en els afers públics, no amb l’engany. Sembla mentida que hagin de ser els petits inversors de deute sobirà, com per exemple un jubilat francès o un treballador hindú d’una empresa informàtica, els que vegin abans que els nostres propis polítics que el nivell d’endeutament actual és del tot insostenible.

Draghi no ens pot treure d’aquest forat, però és, clarament, l’únic capaç d’obligar els Estats a retallar partides innecessàries i a liberalitzar sectors totalment intervinguts. Personalment, m’horroritza la idea que el BCE compri deute dels Estats, però si ha de servir perquè aquests retallin el seus privilegis fins a l’última conseqüència i deixin més llibertat als individus perquè l’economia es regeneri, em semblarà una concessió acceptable. Últimament hem pogut veure Draghi al Parlament Europeu responent clarament a les preguntes que els eurodiputats feien sobre el problema del deute. Ell els responia així: “El que fa falta a Espanya són reformes de veritat, oblidi’s dels impostos i comenci a fer retallades.”

Draghi és un ex-Goldman Sachs, i indubtablement sap el que es fa. Les seves paraules van fer calmar els inversors com si es tractessin d’una colla de gatets acabats de néixer.

Si realment vol portar Europa cap a la recuperació a partir de concessions a la llibertat econòmica, reformes sobre l’estructura de despesa estatal i una baixada generalitzada dels impostos, va pel bon camí. A Alemanya ja han posat el crit al cel davant de la possible compra de deute públic. Si el senyor Draghi no comença a imprimir euros com si de bitllets per a la salvació es tractessin, és possible que ens ajudi a iniciar el lent procés de recuperació. Però recordeu, tapar el deute amb més deute només porta al retard de l’explosió final de la bombolla, no a la solució del problema.